EL BESTIARI FANTÀSTIC DE TARRAGONA, L’ÀNIMA DEL SEGUICI POPULAR
Ara que estem celebrant la Festa Major de Tarragona, la pindoleta d'avui i la del proper dia, anirà dedicada a la festa i a la patrona. Per alguna raó, a nivell documental, sembla que prestem més atenció al copatró, Sant Magí, que a Santa Tecla, potser perquè Sant Magí ens el sentim més nostre, fins i tot amb un traçat de la seva vida, que discorre pels carrers de Tarragona. Per tant, més enllà de la llegenda que el relaciona amb la Guerra del Francès i la defensa de la ciutat, Sant Magí és un sant d'aquí.
En canvi, a Santa
Tecla la relacionem amb la festa grossa, per descomptat, però potser li prestem
menys atenció al llarg de l'any. Per tant, ja us avanço que la setmana que ve, la protagonista de la pindoleta, serà
Santa Tecla, la nostra patrona i motiu de celebració de la festa. Avui però la
pindoleta està dedicada al bestiari del seguici popular, perquè és
una part inseparable de la Festa de Santa Tecla i de la tradició pertanyent a
l'imaginari català més ancestral.
L'origen de la Festa
Cal buscar-lo en el moment que el rei Jaume va portar a Tarragona una relíquia del braç de Santa Tecla procedent d'Armènia. Corria l'any 1321 i l'arribada d'aquella espurna d'os de la Santa va ser un esdeveniment tan important que van sortir a rebre'l tots els estaments de la ciutat. Uns anys més tard, el 1370, l'arquebisbe Pere Clasquerí va promulgar unes ordinacions accedint a la petició formulada pel Consell Municipal, en les que equiparava la festa amb la del Corpus, donant-li la mateixa importància.
Per tant, d'aquelles ordinacions va néixer el mandat que els dies 22 i 23 de setembre, a Tarragona hi hagi festa grossa.
El dia 22, amb la cercavila de vigília en la que surt el Seguici Popular en pes, i el dia 23, amb l'anada i tornada d'ofici, amb la bandera de la ciutat i la sortida del Braç en processó, precedit pels balls i el bestiari i acompanyat per les autoritats municipals i representants de confraries i gremis.
Per tant, el dia 22 de setembre, per allò d'anar escalfant motors,
el Ball de Diables, el Drac, el Bou, la Víbria, l'Àliga, la Mulassa, la
Cucafera i el Lleó, seguits per tota la resta de balls (alguns d'ells parlats) que
formen el Seguici Popular, acompanyats
de grallers i timbalers, bandes, sacaires
i dolçainers, imprescindibles perquè puguin ballar i avançar, es fan els amos i
protagonistes de la celebració als carrers de la Part Alta de Tarragona,
principalment entre la Plaça de la Font, Pla de la Seu i voltants de la
catedral, perquè la Festa Major té origen religiós i la seva funció és
homenatjar la patrona de la ciutat, Santa Tecla.
BÈSTIES "BONES" I BÈSTIES "DOLENTES"
Es pot fer una distinció força precisa de quines de les bèsties del Seguici Popular tenen una connotació negativa i quines la tenen positiva, d'acord amb la seva iconografia. D'una forma ràpida i intuïtiva: si escupen foc representen el Diable i si no ho fan, a altres personatges i símbols evangèlics, tot i que la Cucafera navega entre dues aigües. Així de senzill. I això, sense perdre de vista que totes tenen un rerefons religiós.
Originàriament, el bestiari va néixer per simbolitzar el Maligne en la processó de Corpus, demostrant que Crist havia vençut, amb la seva resurrecció i ascensió al Cel, a la pròpia mort i a les forces infernals.
Cal buscar la primera representació de les bèsties que formen el Seguici Popular al segle XIV. La Cucafera ja està documentada l'any 1381 quan va visitar Tarragona la Cuca de Montblanc, i encara que llença caramels per la boca, personifica el mal amb el seu aspecte entre simpàtic i ferotge. Amb posterioritat a la Cucafera es van anar afegint al bestiari fantàstic tarragoní, la resta de figures que composen el Seguici Popular.
El Ball de Diables
El Seguici Popular comença amb el Ball de Diables, que té el seu origen en la representació de Sant Miquel del 1426. Mostra la lluita entre el bé -personificat en l'arcàngel Sant Miquel- i el mal -encarnat pels diables, Llucifer i la Diablessa. Porten pirotècnia en forma de carretilles i sortidors i acaben la seva actuació recitant uns versots satírics, que sovint posen el dit a la nafra dels representants del poder polític i social del moment. Però no cal patir, tot forma part de la festa.
Veiem les bèsties que formen el bestiari fantàstic de Tarragona en estricte ordre d'aparició, tal i com el públic les pot veure pel carrer en gaudir del Seguici Popular.
El Drac de Sant Roc
Obre el Seguici Popular al darrere dels Diables. Es tracta d'una de les imatges més ferotges del bestiari tarragoní. Està documentat des del 1426. L'església medieval el va fer encarnació del mal enfrontant-lo amb Sant Jordi, que segons la llegenda, el va matar. Tanmateix i en contraposició a aquesta visió infernal de la bèstia, altres tradicions, especialment les orientals, veuen en el drac a un ésser mitològic guardià d'indrets sagrats i savi defensor de secrets tan vells com la Terra. El Drac de Tarragona escup foc i té unes enormes ales.
El Bou
El segueix el Bou, una representació d'aquesta bella bèstia que també està dotada de foc a les banyes i a la boca. El Bou és un d'aquells casos que ha anat canviant el seu sentit amb el pas dels anys, donat que en un primer moment, representava el bou que la tradició col·loca al costat d'una mula a l'estable de Betlem en el que va néixer Jesús; amb posterioritat, però, la iconografia popular el va anar fent feroç fins a convertir-lo en una bèstia de foc. El Bou de Tarragona es va recuperar el 1992 després de molts anys d'oblit.
La Víbria
La Víbria és un drac femella amb clares atribucions femenines al pit i al ventre, però té cap d'àliga, unes grans ales de ratapinyada, unes urpes enormes sobre les que es sosté, pròpies d'una au rapaç i una cua cargolada en forma de serp. Quan tots els seus punts pirotècnics s'encenen és fins i tot més ferotge que el drac; però tot i així compta amb el beneplàcit popular i fins i tot, dins el programa de Santa Tecla, hi ha una activitat que crida a les criatures a donar-li a la Víbria els xumets que ja no faran servir perquè s'han fet grans.
El Griu
El Griu és la darrera incorporació al bestiari fantàstic de Tarragona. Llargament reivindicat, finalment es va incorporar al Seguici Popular de Santa Tecla l'any 2014. El Griu representa a una bèstia mitològica que a Tarragona té una base històrica, perquè apareix esculpit al sotacor de la sagristia de la catedral i en un capitell del claustre, datat cap a l'any 1362. És una carcassa zoomòrfica que mostra una monstruosa barreja entre un lleó i una àliga. I malgrat que ambdós animals són símbols evangèlics, el Griu és una bèstia de foc i ben espectacular.
L'Àliga
L'Àliga de Tarragona és una representació majestuosa d'aquesta au, en el sentit més positiu de l'expressió, com positiu i carregat de distinció és també el seu significat. Està documentada des de l'any 1531 i la seva recuperació a Tarragona és de 1986.
L'Àliga representa Sant Joan Evangelista, considerat el més audaç dels quatre escriptors del Nou Testament. Amb el pas del temps l'Àliga va canviar el seu significat i va passar a ser un element que només s'autoritzava a les poblacions que gaudien de la categoria de ciutat.
La Mulassa
La Mulassa és una bèstia documentada l'any 1383. En un primer moment formava part de l'entremès de Betlem, igual que el Bou, però la mula amb un sentit negatiu perquè segons diu la tradició, es menjava la palla del matalàs on havien col·locat el Nen Jesús acabat de néixer i per tant, està vista com una bèstia negativa que a més, en ple seguici, envesteix a la gent. En algunes poblacions, per acabar de definir el seu sentit negatiu, la Mulassa és de foc. No és el cas de Tarragona, però tot i així, no perd aquesta visió malèfica. La de Tarragona és una mula guita.
La Mulassa de Tarragona, dissenyada l'any 1988 per l'escultor Joan
Serramià, s'aboca corrent contra el públic i clava guites, però és graciosa,
divertida i la gent ja l'espera.
La Cucafera
La Cucafera és una encarnació del Mal. Per la seva forma pot recordar una tortuga, tot i que estrafeta. La de Tarragona té el coll extensible, es posa dreta en senyal de salutació i obre i tanca la boca amb un petament de dents particular que fa estremir i diverteix alhora. És un element de la fauna mitològica certament contradictori perquè, malgrat el seu origen infernal esgarrifós, no només no està dotada de pirotècnia, sinó que llença caramels per la boca convidant a la canalla a acostar-s'hi sense por.
El Lleó
El Lleó és l'altre element positiu del bestiari tarragoní. Representa Santa Tecla. Té un posat solemne, seriós i va guarnit amb una corona daurada. Es va documentar per primer cop el 1424 i es va incorporar al Seguici Popular l'any 1993.
ELS DE DALT I ELS DE BAIX: ELS GEGANTS I ELS NANOS
Abans dels balls que intervenen en el Seguici Popular, les diferents parelles de Gegants de Tarragona fan la seva aparició.
Els gegantons Negritos
Els primers són els gegantons coneguts com el Negrito i la Negrita, obra de l'escultor Bernat Verderol.
El Negrito és una figura de mig cos, vestit tot mudat amb un vestit blanc d'estil colonial. Va sortir per primer cop per Santa Tecla l'any 1856 i la Negrita, coneguda popularment com "Panxita" tres anys després. Ella porta un vestit acampanat de ratlles blanques i vermelles i un lloro sobre la mà dreta. Posen un toc d'exotisme al Seguici.
Els Gegants Vells
Són la parella més antiga que surt al Seguici Popular, obra de l'escultor Antoni Verdaguer. Daten del 1825 i representen una parella de reis moros. Són els gegants genuïns de la ciutat, els més antics, tot i que l'Ajuntament, a principis del segle XX, els va cedir al veïnat del carrer del Cós del Bou, que els té en gran estima. Ell porta una porra a la mà i ella un ram de flors i ballen al so de les gralles.
Pel que fa als Gegants Moros, la seva iconografia prové del combat bíblic que David va mantenir contra
Goliat, i inspirat en Goliat neix aquest gegant. De fet, els Gegants Moros volen
representar els mateixos personatges que els Gegants Vells, tot i que estan basats
en uns gitanos tarragonins, el Valatxo i la Maria, i per aquesta raó, és el
col·lectiu de gitanos de la Part Alta qui fa de portadors.
Els de baix de tot: els nanos
Així com els gegants solen representen reis, reines i personatges històrics, van vestits amb elegància i es mouen amb solemnitat, els nanos són tot el contrari: són el poble baix, el d'extracció humil i dedicada al seu ofici, en una paraula: el populatxo. Els nanos acompanyen als gegants ocupant el seu propi espai dins el Seguici Popular.
Tarragona té nanos nous i nanos vells. Els vells formen part del Seguici des del 1865, i els nous s'hi han afegit els darrers anys. Els nanos vells representen diferents personatges de la Tarragona d'aquell temps. Estan distribuïts en sis parelles i van vestits de forma estrafolària i fins i tot n'hi ha que fan ganyotes: els Arlequins, els Negres, els Pagesos, els Andalusos, el Metge i la Metgessa i els Marquesos, comandats pel Nano Capità que obre la comitiva. S'hi van afegir, posteriorment, els pescadors i els del nanos del Nàstic coneguts com "el Mingo" i la "Rossona" i també els nanos castellers. Tots van vestits d'acord al personatge que representen i circulen pels carrers saludant al públic i donant la mà a totes aquelles persones que s'hi acosten.
Si us fa gràcia veure la pindoleta que l'any passat per aquestes dates vam dedicar als nanos, podeu fer clic aquí.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Revisió i correcció del text:
- Roser Pros-Roca
Fotografies:
- Viquipèdia
- www.bestiari.cat
- https://furrus1.wixsite.com
- www.tarragona.cat
- www.diarimes.com
- www.diablesdetarragona.cat
- www.infocamp.cat
- https://cartotecadigital.icgc.cat
- Arxiu Salvador Guinart Díaz