HISTÒRIA DE LA GUÀRDIA URBANA DE TARRAGONA (1)

Introducció

Una ciutat està composta de molts elements que la vertebren. No ja només a nivell urbanístic i estructural, sinó també per part de les persones que hi viuen i els diferents oficis que realitzen. Com hem vist en pindoletes anteriors dedicades als mercats medievals de Tarragona, els distints gremis amb els seus tallers, estaven ubicats en diferents carrers de la Part Alta, carrers, a més, als que es va posar per nom, el del gremi que s'hi ajuntava. I de vegades també, el del patró o patrona de torn. Així tenim el carrer de les Peixateries Velles, la Plaça de les Cols, el Carrer del Vidre...

Tota aquesta munió de gent que convivia diàriament, havia de tenir un ordre, fins i tot un control i una autoritat de referència a la que dirigir-se i sota amb la qual, sentir-se protegits.

La història de la guàrdia urbana arrenca de molt enrere, concretament de fa més de dos segles enrere. Precisament aquesta història és la que anirem desgranant al llarg de les properes pindoletes. Avui, però, ens posem en situació i la setmana que ve, entrarem molt més en matèria.

Composició de lloc

Durant bona part del segle XVIII les ciutats eren una realitat precària, amb poca influència sobre el món rural que les envoltava i amb una estructura social que les mantenia sotmeses a la voluntat i al poder d'un senyor feudalitzat que controlava tots els aspectes fonamentals de la vida urbana, com els mercats, el desenvolupament social, la seguretat de la població, etc. El cas de Tarragona encara era pitjor perquè en comptes d'un sol senyor hi havia una doble dependència, la reial i l'eclesiàstica. Aquesta circumstància va dificultar molt que Tarragona es desenvolupés de forma favorable perquè malgrat les disputes i controvèrsies entre el municipi, l'autoritat reial i l'eclesiàstica, cap d'aquests estaments volia perdre la seva quota de poder.

A diferència de les ciutats que coneixem ara, al segle XVIII eren un focus de brutícia que s'acumulava, sense mesures d'higiene, amb tot el que això comporta. Eren incòmodes, hi faltava aigua i llum, i pràcticament no hi havia cap planificació per arranjar edificis vells o construir-ne de nous. Per desgràcia, la situació de la Tarragona del segle XVIII no era diferent de la d'altres ciutats de la mateixa època. La societat que hi vivia estava integrada per una burgesia mínima i en la majoria dels casos, la gent treballava les terres propietat de l'Església, o bé es dedicaven a pescar.

Era una població estàtica sotmesa als estaments eclesiàstic i militar. A partir de la segona meitat del segle XVIII, els il·lustrats es van proposar canviar alguns aspectes de la vida de la ciutat i van impulsar l'aplicació de mesures per a la modernització de la ciutat i de la seva administració. L'objectiu era aconseguir un canvi profund en la mentalitat i els costums de la societat, per tal d'aconseguir un millor aprofitament dels recursos, amb mesures per incentivar el treball i la productivitat.

Tarragona també va participar d'aquell corrent reformador, especialment de la mà de dos arquebisbes il·lustrats: Joaquín de Santiyán i Francesc Armanyà, juntament amb algunes famílies de la noblesa tarragonina com els Castellarnau, els quals aconseguiren fites com l'arranjament i empedrat dels carrers més malmesos, la creació de nous carrers i passejos com el de circumval·lació o el de Santa Clara, la conducció i arribada d'aigua a la ciutat i la construcció de fonts públiques. Tot això va contribuir a configurar la Tarragona contemporània.

Els inicis

La Tarragona de la primera meitat del segle XVIII va augmentar el seu nombre d'habitants d'una manera bastant ràpida. Es va passar de 4600 habitants l'any 1719 a 8500 habitants el 1787, és a dir, gairebé es va duplicar la població en poc més de 68 anys. La conseqüència d'aquest augment es va traduir en problemes de salubritat, de seguretat i fins i tot de trànsit.

Es va regular el traçat i l'alineació dels carrers i l'alçada dels edificis, que havien de mantenir una proporció amb l'amplada dels carrers, i també es va controlar la reconstrucció dels edificis per mantenir l'alineació de les façanes i crear espais públics prou amples que afavorissin la circulació de mercaderies i persones. Es tractava d'aconseguir un creixement ordenat tenint en compte, també, aspectes estètics. A les instruccions del pregó de l'any 1798 es recordava a la població l'obligació de demanar permís a l'ajuntament per obrir rases o cimentacions, per tal de mantenir la uniformitat de carrers i «el abellimiento del aspecto publico».

Així, l'Ajuntament va redactar un ordenament general de la ciutat per regular un seguit de serveis de públics com el subministrament d'aigua, el mercat, la neteja pública, el clavegueram, l'enllumenat de carrers i places, la salubritat i la seguretat pública, tot el que procurava una millora de la salut i la seguretat de persones i propietats i afavoria la comoditat de la vida urbana.

Es van començar a habilitar com a vivendes allò que abans eren tallers, i les mercaderies i les eines van passar a ocupar el carrer. Havia arribat el moment d'establir mecanismes de regulació i control del desenvolupament urbà, de manera que, al mateix temps que es controlava la població que hi vivia i la nouvinguda, es fixaven normes de creixement de les ciutats per procurar el benestar de la població: aquestes mesures van rebre el nom de «policia urbana».

Les primeres funcions de la policia urbana abastaven camps molt diversos. Què es podia entendre per policia era quelcom que encara s'estava definint i que presentava dues vessants: per una banda, aquells que pensaven que la seva funció havia de ser només la seguretat de les persones i béns i, d'altra banda, els que les ampliaven a tot allò que contribuïa a potenciar el creixement econòmic, la modernització de la societat, la comoditat i la tranquil·litat dels ciutadans, a més de l'ordre públic que, arribat el cas, es defensaria amb la intervenció de l'exèrcit.

L'Alcalde de barri

«Se manda que dicho alcalde matricule a todos los vecinos, zele la policía, el alumbrado, la limpieza, la quietud y el recogimiento de pobres y de vagos.»

El rei reformador Carles III, aprofitant el creixement demogràfic i la situació favorable, va intentar implantar diverses reformes socials i reorganitzar una administració caòtica i poc efectiva, amb l'adopció de molts aspectes del model francès. La necessitat va obligar a portar aquestes reformes a l'àmbit municipal i corregir el sistema basat en el control dels oficis municipals per part de les oligarquies locals. Això va donar pas a noves classes socials i a la possibilitat de desenvolupament d'altres sectors productius. La principal novetat va ser la creació de càrrecs municipals electes: el Diputat del Comú i el Síndic Personer. Pel que fa al sistema de seguretat, l'exèrcit era l'aparell controlador fins ben entrat el segle XIX.

El Diputat del Comú s'encarregava de l'abast dels mercats públics, i el Síndic Personer es centrava en l'establiment i funcionament de l'enllumenat públic, la neteja i manteniment dels carrers i les mesures de seguretat i control pel que fa a la construcció i reparació dels edificis.

És especialment interessant la creació de la figura de l'Alcalde de Barri. Era escollit entre els veïns del barri on residia i desenvolupava tasques policials. S'ocupava de portar un registre dels veïns en el «Llibre de matrícula», en el que anotava els noms dels residents al barri, controlava els seus moviments, i el que era més important, controlava i vigilava aquells forasters que arribaven a la ciutat, la seva conducta i si s'hi quedaven a residir fraudulentament. El seu mandat era anual.

També s'encarregava de la preparació de la documentació necessària per a la realització i el manteniment del cens de població, de la supervisió dels llibres de registre de les posades i pensions públiques i privades, de les tavernes, cases de jocs i d'altres establiments. Ho feia mitjançant visites d'inspecció per saber qui les freqüentava, si es produïen desordres i comprovar que tanquessin a l'hora establerta.

Vigilava l'estat de l'empedrat i neteja dels carrers, i el funcionament i neteja de les fonts públiques; controlava qui exercia la mendicitat i la vagància i, quan era necessari, els conduïa a l'hospici; s'encarregava dels ajuts a jornalers pobres, malalts o convalescents que no podien treballar. També del manteniment de les mesures de salubritat pública i que els treballadors acudissin a la seva feina i no estiguessin ociosos i perdessin el temps en activitats prohibides, com ara jocs de cartes i d'atzar o anant a establiments de moral qüestionable.

El Diputat del Comú estava facultat per detenir qualsevol delinqüent descobert in fraganti i també havia de registrar els esdeveniments més importants, per això actualitzava constantment l'anomenat «Llibre de Fets», en el qual quedaven anotats tots els assumptes de policia. I per cert, era un càrrec sense remuneració.

El juny de 1782, els representants de la ciutat davant la Cort van demanar la gràcia per nomenar Alcaldes de Barri. El febrer de 1785 es va dictar la Reial Cèdula o Provisió del Consell que concedia a Tarragona l'establiment de dos alcaldes de barri. La sessió del ple de l'Ajuntament del 21 de setembre de 1785 recull el nomenament dels primers alcaldes de barri de Tarragona.

Els Serenos

«...Tanto el alumbrado de la Ciudad como los Serenos están establecidos de tiempo inmemorial...»

Una de les grans millores i modernitzacions de la societat que vivia a les ciutats durant la segona meitat del segle XVIII, va ser la instal·lació de l'enllumenat públic que tenia, entre moltes altres avantatges, el fet que disminuïa els conflictes nocturns que es podien produir amb nocturnitat i gràcies a la foscor dels carrers. L'any 1769 la majoria de ciutats estaven, ni que fos mínimament, il·luminades. En un altre text legal de novembre de 1797 s'esmenta l'establiment i extensió del servei de serenos o zeladors.

Pel que fa a Tarragona, no està clar quan s'estableix el servei de vigilància nocturna, però algunes dades indirectes permeten deduir que a finals del segle XVIII hi havia un servei establert amb dos serenos, un dels quals es deia Isidre Ferriol, que havia desenvolupat la funció «con la actividad y zelo propio a su caracter, y al mismo tiempo a satisfaccion de esta vecindad» des de l'any 1795.

La feina dels serenos consistia en deambular per tots els carrers del barri que tenien assignat, mentre anaven anunciant l'hora i el temps durant tota la nit: "las 3 y sereno". D'aquí els va venir el nom. Portaven un fanal per veure-s'hi i també una vara per si els calia defensar-se. També havien d'auxiliar els veïns si tenien qualsevol urgència.

A banda, també eren els encarregats del manteniment i funcionament de l'enllumenat públic de carrers i places: «se ha acordado que al sereno Josep Toll se le haga libranza de 1 peseta diaria por el trabajo de cuidar los faroles...». L'any 1834 hi havia fanals al Carrer Major, que s'enllumenava amb 4 fanals, els carrers Apodaca i Unió en tenien 9, i la Rambla Vella, 10.

La presència d'aquests homes, que depenien de l'autoritat municipal, suposava una eina de primera magnitud per a la prevenció del delicte.

Els serenos eren els responsables de mantenir l'ordre als carrers durant la nit, però, què passava durant el dia? Doncs que també faltava una figura d'autoritat i d'ordre, que fes la seva funció al servei de la ciutat. Aquesta tasca va correspondre a la guàrdia urbana.

A la propera pindoleta hi entrarem de ple.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Revisió i correcció del text:

• Roser Pros-Roca

Bibliografia:

• La Guardia Urbana de Tarragona. 150 anys de servei (Manuel Carrasquilla Nieto i Xavier Virgili Abelló) AROLA EDITORS

Fotografies:

• Gerard Martí (Més Tarragona)
• Viquipedia
• Salvador Guinart Díaz
• Rafael Vidal Ragazzon
• https://casacastellarnau.blogspot.com/