HISTÒRIA DE LA GUÀRDIA URBANA DE TARRAGONA (3)
INTRO
La pindoleta de la setmana passada tenia la història de la Guàrdia Urbana de Tarragona com a protagonista. Una història que enllaça amb el creixement de la ciutat i de com els serveis de guàrdia i protecció es van anar ampliant fins arribar als nostres dies. Avui seguim la història d'aquest cos policial tan proper, que és el signe identificatiu, en funcions i nombre, dels temps que corren. Arrenquem després del punt i a part de la darrera pindoleta.
ANY
1910: DE LA GUÀRDIA MUNICIPAL A LA GUÀRDIA URBANA
«[...] desde hoy comienza a prestar servicio el nuevo cuerpo de la Guardia Urbana, creado y organizado por el Ayuntamiento, y que substituyendo a la antigua Guardia Municipal, [...] aparece reglamentado más adecuadamente a la vida de los Municipios modernos [...]» (Fragment del BAN de l'alcalde Robert Guasch al diari "La Cruz" l'1 de gener de 1910).
Els primers anys
del segle XX Tarragona es postulava com a candidata predilecta per recuperar la
capitalitat històrica que havia tingut i com abans, allò que més la definia era
la presència de l'Administració de l'Estat en forma d'oficines en les que es prestaven
els serveis corresponents en edificis rehabilitats o construïts expressament
per això. A banda, Tarragona també era capital eclesiàstica i a la ciutat hi
havia una gran presència de militars. A nivell econòmic era un centre
exportador de diferents productes i l'activitat turística començava a tenir més
presència i importància.
Tarragona es trobava immersa en un intens procés de modernització que l'estava convertint en un model de ciutat semblant a la tendència europea. Tot i així encara hi havia molta feina a fer en aspectes com la salubritat pública, la pavimentació de carrers, els transports de persones i mercaderies per l'interior de la ciutat, entre altres.
És en aquest moment quan s'accelera el procés de creació de la Guàrdia Urbana de Tarragona.
UN NOU ELEMENT EN EL PAISATGE URBÀ: ELS PRIMERS VEHICLES
«En vista de las justificadas quejas producidas ante la velocidad que llevan algunos automóviles al atravesar esta ciudad constituyendo un peligro para las personas (...) ha acordado el Ayutamiento se fijen placas bien visibles en las carreteras que dan entrada á la Ciudad prohibiendo a los automovilistas marchar por el interior de la misma a la mayor velocidad que la de 15 kilómetros por hora.» (Estracte del Llibre d'Actes Municipals any 1923)
En els primers anys del segle XX va entrar en escena un nou element fonamental en la vida de les ciutats: els vehicles a motor. Cotxes i motocicletes van començar a circular pels carrers de Tarragona sense que hi hagués cap reglamentació perquè la ciutat no estava preparada per acollir aquest nou element.
L'any 1918 es va
publicar un ban que prohibia la circulació de carros de peix pels carrers Reial
i Apodaca perquè, com que estaven totalment empedrats, al seu pas provocaven un
soroll ensordidor que no deixava descansar en veïnat a les nits. Per tal de
controlar-lo, s'encarregà «als Guardies Urbans, Cabo de Serenos y Serenos
que vetllin per l'exacte compliment d'aqueixos acorts, baix la seva personal y
directe responsabilitat que l'Ajuntament fará immediatament efectiva severament
en cas de negligencia».
Alguns dels problemes que presentaven els automòbils estaven provocats per la infraestructura de la ciutat. Els veïns i comerciants dels carrers Barcelona, Apodaca, Unió i Reial es queixaven perquè el volum de trànsit de vehicles de motor aixecava molestos núvols de pols. Uns altres problemes es relacionaven amb la tecnologia dels mateixos vehicles. El 1921 el conseller Sr. Escofet reclamava que es multessin els vehicles que circulaven sense el silenciador i finalment, la percepció era que la vida a la ciutat i de les persones de la ciutat, havia canviat davant el perill que representaven les velocitats «endiablades» superiors als 15 quilòmetres per hora!.
Aquesta difícil inserció dels automòbils dins el dia a dia de la ciutat va provocar situacions perilloses. Es té constància d'un atropellament el 28 de gener del 1920 a la Rambla Vella (abans Rambla de Sant Carlos). La víctima, un nen de 13 anys anomenat Josep Tuset i veí del carrer Cuirateries. El cotxe amb matrícula 2658-B, era propietat d'un veí de Barcelona anomenat Josep Puig.
A les Ordenances
Municipals aprovades el 1911 i, posteriorment, als reglaments de la Guàrdia
Urbana de 1921 i de 1937 es feia una menció a la circulació de qualsevol tipus
de vehicles, al fet que els guàrdies havien de vigilar que tots circulessin per
la banda dreta del carrer i evitar que els que aprenien a conduir fessin
pràctiques pels carrers de la ciutat.
La presència d'automòbils i camions es devia incrementar de manera notable, ja que la distribució del personal de vigilància municipal de l'octubre de 1933 ens indica una certa especialització en destinar vuit agents a tasques «d'encreuament».
SEGONA REPÚBLICA
Durant els dies previs al 14 d'abril de l'any 1931, hi va haver nervis i confusió. Calia mantenir l'ordre públic durant els moments d'incertesa i des de l'Ajuntament es va proposar que es constituís una força ciutadana integrada per voluntaris, distribuïda per barris, sostinguda per les classes acomodades i amb la condició de milícia ciutadana de caràcter sedentari que, conjuntament amb la Guàrdia Municipal, s'encarregaria de mantenir l'ordre públic a Tarragona.
La imatge amb què es
presentava davant de la població sempre va ser considerada molt important i,
potser per remarcar i fer més notòries les reformes fetes, es va practicar un
canvi en l'uniforme: «Pantalón de paño negro, levita y chaleco de la misma
tela con botones de metal dorado con el escudo de armas de la ciudad y gorro también
de paño azul con franja azul y blanca.» Els canvis operats en la Guàrdia
Municipal, pel que fa a organització, actitud i efectivitat, presència i
uniformitat, van merèixer l'aprovació de la ciutadania, la felicitació de
l'Ajuntament i el reconeixement del jutjat per la seva diligència i bona tasca en
el seu vessant de policia judicial.
Postguerra i depuracions
Tot just acabada la guerra es van fer efectives algunes reposicions en càrrecs de membres del cos de vigilància municipal i s'iniciaren els denominats processos de depuració dels funcionaris de les administracions en base a informes subjectius. Una denúncia per desafecció o per haver participat en activitats socials o polítiques durant el període republicà podia representar un greu problema per al denunciat.
La resolució de
l'expedient podia suposar la suspensió de feina i sou, la impossibilitat d'ascendir,
la inhabilitació o la separació del càrrec. La «depuració» dels treballadors i
funcionaris de l'Ajuntament pretenia que aquells que ocupessin els llocs de
treball de l'administració tinguessin un perfil determinat: «los
funcionarios públicos han de ser de un fondo intachable, y justo es que no se
persiga a los que pertenecian al Frente Popular pero no debe incrustárseles en
la rueda de la administración municipal», amb la qual cosa es deixava fora
d'aquesta «roda» a aquelles persones que havien estat membres d'algun partit
polític d'esquerres abans de 1936 i no podien acreditar la seva adhesió al nou
règim.
El procés de
depuració de la Guàrdia Urbana va afectar sis agents de la Guàrdia Urbana, tres
de la Guàrdia Nocturna, un de la Guàrdia Rural i almenys quatre guàrdies
nocturns van ser sancionats amb postergació per l'ascens. Tot i així calia
reprendre l'organització de la vigilància municipal i el desembre de 1939 es va
fixar la nova plantilla de la Guàrdia Municipal.
LA GUÀRDIA URBANA EN ELS ANYS DEL FRANQUISME
«Se ha calificado de muy dura la represión que contra el desorden y el incumplimiento de las ordenanzas municipales se ha llevado a cabo, pero su resultado demuestra el acierto de dicha política por cuanto, de día en día, son menos las infracciones que se cometen y por consiguiente menos también las sanciones que se tienen que imponer.» (Llibre d'actes de la Comissió Permanent any 1956)
El control de la societat en l'època franquista va adquirir matisos especials. De seguida que es va acabar la Guerra Civil es va establir un nou model policial que deixava a les policies municipals un paper d'auxiliars en el manteniment de l'ordre públic, subjectes a les disposicions legals de la Dirección General de Seguridad i dels governadors civils. L'objectiu era mantenir un ferri control de la societat buscant homogeneïtzar el pensament de la ciutadania fonamentat en els principis del franquisme sociològic.
Les administracions
públiques municipals havien perdut la independència política i administrativa.
Es van constituir en entitats dependents de l'administració de l'Estat, amb
escassíssima capacitat política i financera, sota el control estricte del
Govern Civil.
És sorprenent que malgrat les dificultats econòmiques dels anys cinquanta es fessin una quantitat considerable d'obres i projectes com la inauguració de les obres del Passeig de Sant Antoni, la remodelació del Passeig de Torroja, la reforma de la Plaça del General Sanjurjo (avui Plaça dels Carros), la remodelació de la Via de l'Imperi, entre altres, i diversos actes festius amb motiu de la commemoració del primer centenari de la Rambla Nova i la instal·lació de la Font del Centenari. A tall d'anècdota, afegirem que el lloc destinat per a la seva ubicació era la que ocupa actualment però es va considerar un perill per al trànsit rodat i es va col·locar a la coca central, davant del Banc d'Espanya. Tal i com vam veure a la pindoletadedicada a la Font del Centenari.
Entre els anys 60 i
70 el creixement demogràfic de Tarragona va ser molt alt. Entre 1966 i 1975 van
arribar a Tarragona gairebé 40.000 immigrants que van generar unes necessitats
de serveis i infraestructures de tota mena, entre les quals la de seguretat i
control, que l'Ajuntament no podia prestar.
Aquest creixement va desembocar en un model urbanístic desordenat i problemàtic que es va traslladar a la zona perifèrica. El resultat va ser una ciutat disgregada i amb carències importants que obligaren l'Ajuntament a realitzar grans esforços per aconseguir un veritable sentiment de ciutat.
A finals dels anys quaranta apareixien noves necessitats de vigilància en resposta a l'augment de la zona urbanitzada. A l'extrem de ponent de la Rambla s'estaven construint nous edificis i s'eixamplava la ciutat. Els grups de vivendes denominades «Alegría y Descanso», «Josepa Massanés», «Tetuan» i l'edifici per als suboficials, reclamaven la presència d'algun agent municipal, principalment durant les hores nocturnes. Això va obligar a crear una nova demarcació per establir-hi un vigilant nocturn particular i ampliar la zona de vigilància de la Guàrdia Municipal Nocturna.
Les patrulles havien de vigilar contínuament la seva demarcació, passant per uns llocs de control: el Pla de la Seu, la cruïlla de Rambla Sant Carles amb el carrer Sant Francesc, Rambla Generalísimo (davant de casa Miró), el carrer Sant Miquel (davant del cafè Colón) i la plaça Artilleros (avui dels Infants). A banda, un agent havia de romandre a les dependències de l'Ajuntament i un altre s'havia de quedar al «Monumento a los Caídos» per evitar actes incívics. Complementaven el servei els vigilants particulars nocturns distribuïts en tretze demarcacions que cobrien 32 persones.
CREIXEMENT I MODERNITZACIÓ DEL COS
«Se halla actualmente prevista la adquisición de una emisora receptora de radio-teléfono a instalar en un vehículo automóvil y en el Cuartelillo de la Casa Consistorial, [...] con lo cual mejoraría notablemente este servicio.» (Fragment del llibre d'actes de la Comissió Permanent. Any 1966)
La història més recent de Tarragona no s'entén sense una referència a l'extensió de la ciutat més enllà del riu Francolí, a la zona de ponent i d'altres a llevant i al nord, que conformen una sèrie de barris separats del nucli central.
Des del 1950 la
construcció de les primeres vivendes a Torreforta va ser contínua i ràpida
(l'any 1954 tenia uns 400 habitants, el 1965 ja n'hi havia més de 4.300, i el
1975 la xifra superava els 9.500 veïns). Això va fer que les necessitats de
serveis augmentessin. La vigilància municipal va establir un vigilant nocturn
particular (Antonio González Guirao),
amb la peculiaritat que s'havia d'encarregar d'encendre i apagar l'enllumenat
del barri, per la qual cosa percebia una gratificació de 300 pessetes mensuals.
No tenia la consideració d'empleat municipal, encara que també havia de lliurar
un informe diari a les Cases Consistorials sobre les incidències que observava
en l'enllumenat i en la via pública. La zona de ponent es va ampliar amb l'annexió de la Canonja el 1964 i amb el
creixement de Bonavista. Es convertí en un dels llocs de destinació d'algunes
de les 1.894 persones que habitaven les 404 barraques que havien censat els
agents de la Policia Municipal.
Les necessitats de vigilància als barris es feien molt necessàries. Així es determinà a la Comissió Permanent, «por cuanto allí se juega en los cafés y bares hasta altas horas de la noche, existiendo un verdadero desorden en cuanto a las costumbres, añadiendo que sería preciso adoptar medidas draconianas para obligar al riguroso cumplimiento de leyes y de la moral cristianas». Efectivament, es va incrementar la vigilància, però no era possible destinar més agents a les barriades per la manca d'efectius. Malgrat tot, l'any 1966 l'Ajuntament va realitzar el «plan de necesidades perentorias de Bonavista», en el qual es va incloure establir un servei de Policia Municipal i nomenar un alcalde de barri. El resultat va ser una promoció de dotze noves places d'agents de la Policia Municipal amb l'objectiu d'establir un servei adient als barris de Torreforta i Bonavista, una plaça de policia nocturn i un agutzil per a la Canonja.
El gener del 1970 l'Ajuntament va llogar una casa del barri de Torreforta habilitant-la com a dependències policials. La situació era precària i l'edifici, afectat pel pla de desenvolupament del barri, havia de ser enderrocat; però mentre, es va utilitzar per descentralitzar els serveis amb un nombre d'agents fix als barris pels quals es va decidir «contratar como policía rural del barrio de Bonavista» i «con caràcter temporal como policía nocturno del barrio de La Canonja». L'any 1991 s'establí un sistema de patrulles que garanteix un mínim de presència a les zones de ponent, nord i llevant.
Les necessitats provocades pels serveis, les característiques i dimensions que estava adquirint la ciutat demanaven una modernització del cos per ajustar-se a les noves exigències de la societat en mobilitat i comunicacions. Els primers vehicles que van formar la flota de la Policia Municipal eren dues motocicletes Ducati 175 presentades als tarragonins el setembre de 1961, durant les festes de Santa Tecla.
El següent pas havia de ser l'adquisició de vehicles turisme, amb més capacitat de transport i comoditat. L'any 1966 l'Ajuntament va contractar un conductor per al servei de la Policia Municipal i disposà d'un Land Rover per al servei ordinari. A principis de l'any 1967 la dotació augmentà amb un turisme-furgoneta equipat amb un ràdio-telèfon que facilitava les comunicacions ràpides.
L'any 1970 va
resultar molt important en l'esdevenir de la Guàrdia Urbana donant servei als
barris de ponent, amb l'establiment d'una oficina, i paral·lelament s'adquiria
«un amplio local para Parque Móvil y de Bomberos en la Av. Prat de la Riba»,
que va ser inaugurat amb tota la solemnitat i la presència de les màximes
autoritats militars i locals, ja que formava part dels actes de commemoració
del XXXII aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Revisió i correcció del text:
- Roser Pros-Roca
Bibliografia:
- La Guardia Urbana de Tarragona. 150 anys de servei (Manuel Carrasquilla Nieto i Xavier Virgili Abelló) AROLA EDITORS
Fotografies:
- Tarragona Antiga
- Ruggero Conti
- Arxiu Salvador Guinart
- Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona (AHCT)
- Arxiu Rafael Vidal Ragazzon