HISTÒRIA DEL COS DE BOMBERS DE TARRAGONA (1)

ELS ORÍGENS

Això del foc i la seva extinció ve de lluny. A les antigues civilitzacions ja es tenia en compte aquesta vicissitud. Però és amb la gran expansió de la Roma Antiga quan es comença a desenvolupar una organització específica per aquests assumptes: el cos de vigiles. Tàrraco, que comptava amb una organització municipal força desenvolupada, també comptava amb un servei similar.

En unes excavacions arqueològiques que es van fer l'any 1929 al jaciment del Forn del Cisne es va trobar una figureta de marbre d'uns 30 centímetres del segle II dC, procedent de la decoració escultòrica de l'antiga "scholla del collegium fabrum de Tàrraco", o sigui, el que vindria a ser la seu del gremi de constructors. Es tracta de la divinitat protectora del gremi, un genius amb una vestimenta de soldat en temps de pau. Sembla que aquest gremi era l'encarregat de dur a terme l'extinció d'incendis.

ETAPA MODERNA

Més a prop de casa, l'any 1826 la ciutat de Barcelona va ser la pionera en disposar d'un servei d'extinció d'incendis estructurat. D'altra banda, a Tarragona s'estaven produint tota una sèrie de canvis, com ara l'expansió demogràfica i urbanística, i la instal·lació de petites indústries. Aquests fets van propiciar la creació d'un cos de bombers. Així doncs, l'any 1836, l'Ajuntament de Tarragona va sol·licitar, via subscripció voluntària, la formació d'una companyia de bombers, tot i que la creació del Cos de bombers de la ciutat com a tal, no seria una realitat fins el 21 de desembre de 1858, amb l'aprovació del reglament corresponent.

Com vam veure a la pindoleta dedicada a la història de la Guàrdia Urbana de Tarragona, cap als anys 30 del segle XIX va aparèixer un nou marc legislatiu que va modernitzar el funcionament dels ajuntaments i els va anar dotant, de mica en mica, de competències i pressupost.

L'any 1835 va aparèixer la primera notícia de la creació d'una comissió per estudiar la possibilitat d'encarregar dues bombes d'aigua. Un cop adquirides es va prendre com a base el reglament dels bombers de l'Ajuntament de Barcelona, per tal de poder crear i gestionar un cos de bombers local.

L'any 1854, l'Ajuntament va designar l'arquitecte Francisco Barba per redactar unes bases d'organització que, a finals de l'any 1858, es van convertir en el que seria el primer reglament oficial del Servei de Bombers de la ciutat. Aquest reglament es va aprovar al Ple del 21 de desembre de 1858 amb el nom de "Proyecto de reglamento para la compañía de Bomberos que trata de instalarse en la Ciudad de Tarragona".

Aquest reglament preveia una companyia de bombers municipal de caràcter voluntari, de manera que cadascú tenia la seva feina i, en cas d'incident, un reforç o per formació, es requeria la seva presència. Aquests voluntaris havien d'estar localitzables en tot moment i ser identificables en els sinistres amb els distintius corresponents. Com a curiositat, un cop acabat el servei es feia el recompte i a la tercera absència sense justificar podia significar l'expulsió del cos.

Aquesta brigada de voluntaris estava formada per uns 50 homes. La jerarquia del Cos de Bombers estava encapçalada per l'arquitecte municipal, que feia les funcions de direcció de les operacions d'extinció més importants i de la gestió del cos. Per sota hi havia dues brigades de 25 membres, amb un cap en cadascuna. Els caps de les brigades havien de saber llegir i escriure i els membres de la brigada, a banda d'una bona forma física, havien de tenir bona conducta i ser "honrats". A més a més, els voluntaris havien de tenir oficis concrets: paletes, peons, fusters, serrallers, calderers... aquestes professions estaven considerades les millors per poder exercir de bomber.

D'altra banda, també existia la figura del metge responsable de la farmaciola, de l'assistència sanitària dels bombers i del seguiment de les baixes en cas d'accident. També hi havia un responsable de les finances, el caixer, que s'encarregava de custodiar els diners.

El reglament aprovat per l'Ajuntament establia que el material contra incendis s'havia de guardar en un magatzem dins l'edifici de l'Ajuntament, però a causa de les obres de la nova façana de les cases consistorials de l'any 1861, no hi havia lloc per ubicar el material. Per això, des de l'alcaldia es va demanar un "sorteig" entre els agutzils municipals, perquè desallotgessin de manera temporal, les dependències que li eren cedides. El "premiat" va ser el senyor Francisco Mestres, el qual va entregar les claus d'una casa situada a la cantonada del carrer Salines amb Ferrers. Aquesta va ser la seu del primer Parc de Bombers de la ciutat de Tarragona.

Amb el temps es van anar incorporant nous càrrecs dins el cos, per tal de dotar-lo de més mitjans. Així doncs a l'organigrama establert es va afegir un maquinista, un lampista, un furrier (el que avui coneixem per un comptable), i un professor de gimnàstica.

L'any 1854, l'enderroc de la muralla de Sant Joan (que ocupava l'espai del que avui és la Rambla Vella), va suposar la interconnexió entre la Part Alta de la ciutat amb el Barri Marítim. Això, a banda d'afavorir el creixement urbanístic i comercial de la ciutat, també va fer que s'incrementessin els riscos, sobretot a la Part Baixa de la ciutat, que en aquell moment estava en plena efervescència comercial i industrial. Ben aviat es va reclamar la instal·lació d'un parc de bombers en aquell nou districte, per donar servei a aquella zona de la ciutat. Així doncs, l'any 1867 es va traslladar una de les 3 bombes d'aigua que tenia l'ajuntament, a un local de la Plaça d'Isabel II (actualment Plaça del General Prim), cosa que va millorar de manera considerable la rapidesa i efectivitat del cos de bombers en aquest districte.

Durant aquest període de temps, el Cos de Bombers va atendre nombrosos serveis d'incendis a botigues, magatzems, tallers, forns, xemeneies, pallers, indústries... així com els primers reforços preventius en representacions teatrals.

Quan algun bomber prenia mal durant un servei, tenia la protecció d'una mútua creada pel senyor Antonio Gras, que era l'arquitecte municipal. Aquesta iniciativa era força insòlita fins el moment i no va ser reconeguda com a tal fins l'any 1869, ja que fins aquest any no estava reconegut el dret d'associació. Per això, organitzacions d'aquest tipus romanien en la clandestinitat.

El funcionament del Cos de Bombers en aquests primers anys era força bo, però el seu finançament era deficitari, fins el punt que moltes vegades, els bombers no cobraven pel seu servei. Això va provocar alguna deserció i algun conflicte. De manera que l'Ajuntament, per mirar de posar fre a aquesta situació, va interpel·lar al Governador i aquest va desatendre la demanda.

L'alcalde d'aquell moment, el senyor Miquel Coma, va encarregar al senyor Joaquim Bordons un nou reglament pel Cos de Bombers i, paral·lelament, va ordenar al nou arquitecte municipal Ramon Salas i Ricomà, la reestructuració del Cos de Bombers. El principal problema, com hem vist, era el finançament, de manera que a partir d'aquell moment, li va tocar a l'Ajuntament finançar els Cos de Bombers, mitjançant els pressupostos municipals. A banda, també es va gratificar els bombers amb un ral diari (25 cèntims de pesseta) per cada servei. També es van confeccionar uniformes, cascos, cinturons i altres estris necessaris per poder fer la feina amb condicions. D'altra banda, es van repetir els simulacres de situacions perilloses en les que havien d'intervenir els bombers i així tenir un cos en forma i al dia pel que fa a les tècniques contra incendis.

L'estiu de 1890, en Ramon Salas va ser escollit arquitecte de la Diputació Provincial, i va deixar el càrrec d'arquitecte municipal i per tant, de retruc, també el de màxim responsable del Cos de Bombers de la ciutat. Ara però, el cos de bombers estava reorganitzat i en procés de consolidació. Va agafar el relleu el senyor Pau Monguió fins a l'any 1897, i el seguiria el prestigiós Josep Maria Pujol de Barberà.

A l'any 1900 les terres penedesenques i del Camp de Tarragona van patir la proliferació de la fil·loxera, provocant grans pèrdues a les vinyes, fet que va invertir la tendència de creixement econòmic que hi havia hagut fins aquell moment, i que havia permès uns anys de gran dinamisme pel que fa al comerç del vi, amb iniciatives com el tramvia o la mateixa reactivació del servei contra incendis. La crisi econòmica de la darrera dècada del segle XIX i els primers anys del segle XX va col·lapsar la ciutat posant al descobert la pobresa de les capes més febles de la població. Malgrat tot, en un primer moment el Cos de Bombers no va experimentar els efectes de la crisi.

Amb el pas dels anys, el Cos de Bombers va evolucionar cap a la professionalització dels seus membres. El 22 de març de 1913 es va aprovar el "Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la Ciudad de Tarragona". Això va significar un pas endavant per la seva major amplitud i exhaustivitat en matèria de regulació i, en definitiva, va esdevenir la mostra efectiva d'un servei plenament consolidat. Una de les novetats que es va incorporar en aquest nou reglament, va ser la possibilitat de nomenar caps i bombers honorífics. Això es va aprofitar per designar al senyor Ramon Salas i Ricomà cap honorífic del cos "con motivo de los relevantes servicios prestados en el mismo". D'altra banda, aquest nou reglament també contemplava l'obligatorietat de crear un grup rotatiu de 5 bombers (un caporal i quatre bombers) per vetllar per la seguretat de les persones i dels cinemes i teatres mentre durés la funció o la projecció de la pel·lícula.

L'any 1915 es va incorporar una nova escala de 18 metres al material del cos de bombers, la qual permetia l'accés als edificis de quatre plantes que s'alçaven a la Rambla i a altres carrers. A finals d'any, l'edifici del carrer Cós del Bou que acollia les peixateries des de l'any 1887, va tancar les seves portes per anar al recent inaugurat mercat de la Plaça Corsini. Això va propiciar que pocs anys més tard, aquest local acollís el nou parc de bombers.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Revisió i correcció del text:

• Roser Pros-Roca

Bibliografia:

• El cos de bombers de Tarragona (1858-2008). Quaderns de l'arxiu 4. Servei d'Arxiu i Documentació Municipal Ajuntament de Tarragona.

Fotografies:

• El cos de bombers de Tarragona (1858-2008). Quaderns de l'arxiu 4. Servei d'Arxiu i Documentació Municipal Ajuntament de Tarragona.