HISTÒRIA DELS CINEMES I DELS TEATRES DE TARRAGONA ( 2 )

A la pindoleta del 13 de setembre vaig fer una petita introducció de la implantació del cinema a la nostra ciutat. En aquells anys de finals del segle XIX tot era molt precari perquè el setè art tot just estava naixent i amb prou feines hi havia instal·lacions òptimes perquè el públic pogués veure el que avui entenem com a pel·lícules. En aquesta i en posteriors pindoletes, anirem descobrint els diferents cinemes i teatres que hem tingut a la ciutat al llarg dels anys. Comencem!.

Saló Modern (1904- 1970)

A la Rambla de Castelar (avui Rambla Nova en el tram entre el carrer de Sant Agustí i el monument a Roger de Llúria), hi havia un cinema anomenat Polak. Doncs bé, uns metres més amunt d'aquesta sala, l'empresari Isidoro Mengíbar Rafart va instal·lar un cinema, en un solar que era propietat del senyor Jaume Güell, i que es trobava situat al número 33, on actualment hi ha el Banc de Santander (abans el Banc Mercantil). Corria l'any 1904. El senyor Mengíbar va comprar una barraca (que era un local fosc amb una pantalla i una sala amb cadires perquè el públic hi pogués seure) per 250 pessetes i tot i que era força precària, hi va començar a projectar cinema. Mica en mica va anar millorant les instal·lacions els h va posar nom: "Cinematógrafo Moderno". Més endavant va canviar el nom pel de "Salón Moderno", i amb els anys se l'anomenava popularment com a "Moderno" o "El tiburón". Les pel·lícules eren mudes i a la sala hi havia un encarregat d'explicar als assistents els arguments de les cintes. Anys més tard, concretament el divendres 17 de maig de 1907 s'inaugurava el "cine parlante". Es tractava d'un espectacle nou a la nostra ciutat i en el qual, les pel·lícules ja emetien un so certament precari.

Amb el temps, el senyor Mengíbar va "inventar" el que avui ve a ser el "Dia de l'espectador". Va triar el dijous per, a més a més d'exhibir la pel·lícula de torn, fer un petit recital de música que va anomenar "Dies de moda". Aquest recital era amenitzat per un quartet musical de violí, violoncel, piano i harmònium. Els músics eren els senyors Català, Mañé, Ferrater, Gols i Arbona. Aquests "Dies de moda" van començar el mes de gener de l'any 1908.

El 23 de juny de 1919, el senyor Mengíbar, conegut popularment com El Tiburón, va morir. Tenia 56 anys. La seva senyora esposa, ara vídua, Eduvigis Balsells i Rué va traspassar el negoci de cinema del seu finat marit a l'empresa Gurgui de Barcelona, que la va arrendar durant un any. L'empresa Gurgui tenia locals a Barcelona i altres poblacions de la nostra demarcació en els que no només projectava pel·lícules, sinó que també representava altres espeectacles com sarsueles i alguna obra de teatre.

Durant la guerra civil, les sales de cinema van anar funcionant com van poder (més o menys com tothom), però el Modern es va veure obligat a interrompre la seva activitat degut als desperfectes que va patir després d'un bombardeig el juliol de 1937. I per si això no fos prou, el 26 de juliol de 1938 va rebre de ple, els impactes de les bombes, cosa que va obligar a fer-ne una una reconstrucció a fons. El 27 de setembre de 1970 tancava per darrera vegada les seves portes i a primers de gener de l'any següent, començaven les obres d'enderrocament per construir al seu lloc, un gran edifici d'habitatges amb una entitat bancària als baixos.

Cinema Teatre Principal (1815 - 1964)

Aquest cinema té 150 anys d'història. En aquesta pindoleta només tractarem de la seva etapa cinematogràfica, ja que inicialment va ser un teatre.

El Teatre Principal estava situat a la Rambla de Sant Carles, número 18 (avui Rambla Vella) cantonada amb el carrer Comte de Rius. Les primeres notícies d'aquest teatre daten de l'any 1815. La façana era d'estil neoclàssic i comptava amb un ampli escenari, adequat per l'època, amb un excel·lent pati de butaques i llotges situades al voltant del local, que tenia forma de ferradura. Tenia una cabuda per a 700 espectadors però amb el pas dels anys i algunes reformes, el seu aforament va augmentar considerablement. Damunt de les portes de l'entrada principal hi havia un llarg balcó que anava a banda i banda de la façana, amb tres sortides a l'exterior. A la barana hi figurava el nom: "Gran Teatro Principal". La façana estava coronada amb una bonica estàtua, de 2,48 metres d'alçada, que representava una dona, obra de l'escultor Vicenç Roig, conegut com a "Vicentó". Aquesta estàtua portava un llibre amb la nova Constitució de l'any 1820. Ara bé, com que aquesta constitució es va derogar tres anys després, el mateix Vicentó, amb un treball de repicat molt delicat, va transformar el llibre en una lira i l'estàtua de la dona en una Musa. Va ser la forma de poder-la salvar. Quan van enderrocar el teatre, aquesta escultura es va guardar a Les Voltes del Pallol, on va romandre una pila d'anys abandonada. L'any 1984, un cop rescatada i restaurada, es va posar a la Plaça de la Constitució del barri de Bonavista, on encara està exposada.

El mes de març de l'any 1897 el Teatre Principal s'afegia a altres teatres de Tarragona que començaven a fer cinema. El 23 de març del 1897, el Diari de Tarragona publicava un anunci que deia: "Espectáculo de moda. Sorprendente acontecimiento para mañana. El cinematógrafo o la fotografía viva y completará el espectáculo el notable cantante excéntrico cosmopolita sin rival en Europa Mr. Charles Lamas, único imitador en toda clase de instrumentos. Precios: Palcos proscenios sin entradas 7 pesetas, platea 5 pesetas, butaca con entrada 1'25 pesetas, luneta circular 1 peseta, asiento fijo 75 céntimos, entrada general cincuenta céntimos".

El mes d'agost de l'any 1901 es va adquirir pel Gran Teatro Principal, una màquina cinematogràfica i a més de les actuacions, s'exhibia el cinematògraf elèctric amb la pel·lícula "La Caperucita Roja" i un documental de l'Exposició Universal de París.

L'any 1935, el cinema sonor va arribar al Teatre Principal. Durant la Guerra Civil, per culpa d'un bombardeig la tarda del 7 de novembre de l'any 1938, el teatre va queda molt malmès. S'hi van fer algunes reformes per tal que es pogués tornar a obrir al públic, cosa que va succeir el mes de març de 1939, amb els drets d'explotació propietat de la Falange Española. Ara bé, només s'hi feien funcions de teatre i, per descomptat, li van canviar el nom per passar a anomenar-se "Teatro Principal de la FET y de las JONS" (Teatro Principal de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). L'alegria falangista va durar poc ja que al mes de setembre d'aquell mateix any, l'empresari Joan Brotons el va comprar i va recuperar el seu nom original. I a més, es va tornar a projectar pel·lícules.

Durant molts anys es podien veure les millors pel·lícules que passaven per la ciutat. El senyor Brotons també era l'amo dels cinemes Fémina i Tarragona. En aquells anys les pel·lícules eren de cel·luloide. De vegades les copies arribaven defectuoses, amb talls (a banda dels que feia la censura del moment) i sovint també es trencaven en plena projecció. Llavors, és clar, el públic exterioritzava el seu descontentament amb xiulets i crits.

El mes d'abril de l'any 1959 es va materialitzar l'acord de la Junta de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla referent a l'enderroc del Teatre Principal. La notícia va crear molta controvèrsia entre la població tarragonina. Cada dia apareixien cartes als diaris mostrant disconformitat i disgust per l'enderroc del teatre. Ràdio Tarragona també va posar el seu granet de sorra en les seves emissions. El Sindicat d'Iniciativa va lliurar un document a l'alcalde Benigne Dalmau demanant la conservació del teatre. Malauradament totes aquestes peticions no van ser escoltades i el 16 de setembre de l'any 1963 es va signar el contracte de venda a favor del senyor Josep Yxart i de Moragas per un preu de 2.575.000 pessetes.

A principis de l'any 1964 es va procedir a l'enderrocament del teatre.

I fins aquí la pindoleta d'avui. Espero que us hagi semblat interessant. Passeu un bon diumenge!

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Revisió i correcció del text:

• Roser Pros-Roca

Bibliografia: 

• Història del Cinema a Tarragona (Bernabè-Mallol)

Fotografies: 

• Tarragona Antiga
• Centre d'Imatges de Tarragona - L'Arxiu
• Arxiu Salvador Guinart Díaz.