JOAN VIRGILI I BASORA

"Tarragonins: pensem com pensem, treballem per l'engrandiment de la nostra Tarragona"

Joan Virgili i Basora

INTRODUCCIÓ

Avui dediquem la pindoleta a una persona bona, inquieta, sensible, entusiasta... un tarragoní d'adopció que li va tocar viure en una època difícil, plena d'entrebancs i amb els anys foscos del franquisme de fons. El nostre protagonista, però, també tenia un punt de tossut i per això, malgrat les circumstàncies adverses, no va defallir i va treballar de valent per la ciutat que el va acollir. Avui li dediquem la pindoleta al senyor Joan Virgili i Basora.

Comencem!

ELS ORÍGENS

El senyor Joan Virgili i Basora va néixer el 31 d'octubre de l'any 1912 a Vilallonga del Camp. Allà hi va viure fins els 9 anys, que va ser quan la família va decidir anar a viure a Tarragona.

Ben aviat es va iniciar en el món de la música. Un cop la família es va instal·lar a Tarragona va seguir els seus estudis de solfeig i piano a l'Ateneu de Tarragona. En pocs anys ja actuava amb diverses orquestres i fins i tot va arribar a formar part de la Filharmònica de Tarragona, eren els anys 30 del segle passat. Mica en mica però, va baixar el ritme d'actuacions i es va dedicar a l'ofici de sastre, feina que ja no va deixar fins a la seva jubilació. Tenia el taller al carrer Comte de Rius, 29 entresol primera. 

ANEM PER FEINA

L'encís de la ciutat el va atrapar i ben aviat es va integrar a la vida cultural i social de Tarragona. Va ingressar a l'Esbart "Folklore de Tarragona", i als setze anys era cantaire de l'Orfeó Tarragoní del qual, amb els anys, va ser membre de la junta i va dirigir la secció sardanista. És des d'aquest càrrec que va intervenir activament en l'organització dels Aplecs de la demarcació, essent una figura clau a l'hora de crear certa efervescència sardanista a la ciutat. Es van fundar noves colles sardanistes, van actuar cobles importants d'arreu i de nou van tornar les ballades als carrers de Tarragona. No oblidem, però, que estem parlant dels anys 40 del segle passat, uns anys grisos i foscos en els que calia extremar les precaucions envers qualsevol iniciativa, i tenir prou habilitat per esquivar els obstacles que es posaven des de les administracions quan tocava demanar permisos per fer algunes activitats, especialment si eren de caràcter folklòric i cultural.

Ara bé, malgrat aquest trist panorama, en Joan Virgili Basora no va defallir, sinó més aviat tot el contrari. Per això destacarem un fet que avui pot semblar menor, però per la situació que hem descrit abans, va ser tot un esdeveniment.

Ens hem de situar l'any 1949, en el concurs de sardanes que es celebrava a la plaça de toros. Enmig d'una gran emoció i després d'onze anys de forçat silenci, els tarragonins allà presents van escoltar de nou "La Santa Espina". Tot i la duresa del moment i les precàries circumstàncies, ningú va poder frenar el seu entusiasme envers les tradicions catalanes.

Temps després, i en l'àmbit personal, se li va concedir la distinció de "Mestre Major de la Confecció". En paral·lel a aquest reconeixement, també se'l va nomenar membre de la comissió organitzadora del "Centenari dels Gegants de Tarragona".

Des de l'any 1951, el senyor Virgili va ser membre de les comissions de les festes de Sant Magí i de Santa Tecla. També va col·laborar com a vocal, secretari i membre del jurat, a diversos concursos de castells. L'any 1954 va formar part de la comissió encarregada de les festes del Centenari de la Rambla. Aquest mateix any es va crear la societat "Pro Foment de la Sardana" de la qual el senyor Virgili va ser president. Tres anys més tard aquesta entitat es transformaria en el "Casal Tarragoní", que el va anomenar, al cap dels anys, President Honorari.

El nostre protagonista volia que la ciutat tingués un record de totes les activitats que es realitzaven i per això va proposar la creació d'un concurs de fotografies i posteriorment de diapositives, la qual cosa ha suposat que amb els anys, el Casal Tarragoní disposi d'un fons de més 700 fotografies de la ciutat.

Al mes de febrer de 1964 va ser nomenat Conseller de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona. No va ser una decisió fàcil de prendre, però el senyor Virgili va veure l'oportunitat de poder portar a terme una colla d'iniciatives si tenia un càrrec públic. Per tant, en Virgili Basora va anar per feina des del minut 1. La seva màxima era treballar per Tarragona.

Aquell mateix any va re-instaurar el Pregó Reial i al mes de setembre va organitzar els actes commemoratius del Centenari dels Nanos de la ciutat. Per aquest motiu es van incorporar al seguici dels Nanos una nova parella: els Nanos Pescadors. Aquests van fer la seva aparició en dues grans cigonyes tal i com veiem a la fotografia. Aquesta efemèride es va celebrar a la plaça de toros de Tarragona enmig d'una gran expectació. Bona part de l'èxit de l'acte va ser culpa de la visió imaginativa i tossuda d'en Virgili Basora.

L'any 1966 el senyor Virgili va recuperar la Festa de l'Arbre i es van adquirir els terrenys per al viver municipal. Com ja varem veure en aquesta pindoleta, l'impulsor d'aquesta festa l'any 1899, va ser en Rafael Puig i Valls, enginyer forestal, botànic, escriptor, ambientalista i un gran defensor del medi natural. Amb els anys, però aquesta festa es va perdre.

Continuant amb la intensa i diversa gestió d'en Virgili Basora en favor de Tarragona, l'any 1967 va gestionar la restauració de les capelletes votives de la Part Alta de les que també vam tractar en un parell de pindoletes anteriors que podeu recuperar aquí.

En Joan Virgili va contactar amb el Director de l'Escola d'Art, el senyor Lluís Maria Saumells i aquest va escollir al professor Carreté perquè se n'encarregués de portar a terme la restauració. Virgili també es va encarregar fer actuacions a les coves de Sant Hermenegild (actual capçalera del circ), millorant els accessos, la il·luminació i la jardineria. També va fer restaurar la Torre de Carles V i la capçalera del circ.

Aquell mateix any 1967, a la vigília de Corpus, per primera vegada a Tarragona i arreu de Catalunya, l'Ajuntament va repartir 1000 coques amb cireres, un fet que encara perdura als nostres dies i ja s'ha convertit en tradicional per Corpus. L'any següent, el 5 de maig es va estrenar la nova bandera de la ciutat, que era una còpia exacta de l'anterior que estava molt malmesa. A més, també es va restablir l'acompanyament de la Corporació Municipal en les grans solemnitats dels macers. També aquest any va portar a terme la creació de l'Home dels Nassos tal i com vam explicar en aquesta pindoleta.

Una altra de les fites d'en Joan Virgili Basora va ser el 29 de maig del 1969. En aquesta ocasió va fer que l'Orfeó Català interpretés el "Cant de la Senyera" al saló de Plens de l'Ajuntament i el seu director, Sr. Lluís M. Millet, li va dedicar aquestes paraules: "Agraïment personal a l'estimat amic Virgili".

Un fet que també recordava emocionat va passar el 8 de desembre del 1970, data en la que l'alcalde de Tarragona, Sr. Ricardo Vilar, el va designar per tenir portar, per primera vegada, la bandera de la ciutat a l'estranger, concretament, a Avinyó.

No hem d'oblidar l'organització dels dos Cossos Blancs els anys 1969 i 1970 i l'adquisició, mercès a la seva decidida intervenció, dels magatzems del carrer Jaume I, per part de l'Ajuntament i que van pertànyer a la Brigada Municipal. El seu afany com a capdavanter vehement de la defensa dels interessos de la ciutat el va portar a acceptar, el 3 de setembre del 1966, el nomenament dictat per l'alcalde Sr. Martí Pla, de responsable de la direcció de la Casa Castellarnau.

CASA CASTELLARNAU

En aquells anys la Casa Castellarnau es trobava en un estat ruïnós. Per tant, el primer que calia era una actuació de rehabilitació. Van fer una primera visita amb l'arquitecte municipal, Sr. Lamich, amb un resultat descoratjador perquè només se salvava el saló i les pintures de Flerier. Llavors en Virgili Basora va convocar l'anterior comissió, dissolta feia temps, i els demanà que formessin part de la nova, cosa que acceptaren els Sr. Miquel Aleu i Padreny, Joan Vallvé i Morera, Edmon Braña i Pedrol i Ferran de Castellarnau i Espina. Tot seguit van demanar als mestres que portaven l'obra, Mateu Tomàs, Josep Icart i Josep Carrillo, que continuessin amb la tasca que venien desenvolupant. El nomenament del Sr. Lamich va ser molt efectiva i van començar les obres de consolidació, restauració de les pintures artístiques i recerca d'elements decoratius en altres indrets.

El 22 de gener del 1968 l'alcalde de Tarragona era el Sr. Ricardo Vilar Guix. El senyor Virgili va posar el càrrec a la seva disposició, però Vilar el va ratificar en el seu lloc per la bona feina que estava fent. Pocs mesos després van començar a veure's els resultats de les gestions que havia fet amb empreses i particulars, per aconseguir la donació d'objectes o fins i tot la compra de mobles d'època. Així, la Sra. Mercè Janini va donar mobles antics, rellotges i altres objectes; i diverses donacions aconseguides per la seva gestió foren les consoles, miralls i cadiratge que avui són al saló principal. Amb tot, la recerca de materials no es va limitar a mobles o objectes, sinó que una de les gestions més difícils però que donà força fruit va ser aconseguir les rajoles del primer pis, sense que costessin un duro, com també l'enteixinat de la biblioteca.

Són dignes de destacar el vitrall amb l'escut del llinatge dels Castellarnau i de la Ciutat i el gran vitrall que dóna al pati, realitzat amb vidre "catedral" pel Sr. Bonet de Barcelona, únic vitraller dedicat a aquests tipus de treballs a tot Catalunya.

Tot i la gran tasca feta, encara hi havia molta feina per fer; però tot i així, la Casa Castellarnau es va inaugurar, contra la voluntat d'en Joan Virgili, el setembre del 1977. Per celebrar la inauguració es va organitzar una exposició a les cotxeres, traslladant les berlines que s'hi guardaven i que actualment es troben al magatzem municipal. Sembla que recentment hi ha hagut algunes manifestacions al voltant de les berlines, donant a entendre que mai ningú no se n'havia preocupat, però contràriament al que s'afirma, són unes peces que havien tingut una certa estima per part d'en Virgili.

En Joan Virgili Basora i el cicle nadalenc a Tarragona

Rebuda dels Reis Mags al saló de plens de l'ajuntament. A la dreta de la fotografía, el señor Joan Virgili (1972). Com a Conseller de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona, en Joan Virgili Basora també va prendre algunes iniciatives al llarg del cicle de Nadal a la ciutat, especialment pel que fa als dos principals actes que es celebren al carrer: la Cavalcada de Reis de Tarragona i l'Home dels Nassos.

Cal esmentar que essent vocal de la Junta del Sindicat d'Iniciativa i Turisme de la ciutat, en Virgili va formar part de la Comissió de Reis l'any 1956. El 14 d'abril del 1964 va ser nomenat president d'aquesta Comissió en un moment en el que la cavalcada havia caigut en franca decadència. Per tant, va comunicar a la nova comissió la intenció d'aconseguir una cavalcada digna en un període d'entre dos a cinc anys. Amb un pressupost mínim va iniciar la recuperació del que al cap d'uns quants anys es convertiria en una de les millors cavalcades de Catalunya.

La forma d'aconseguir-ho va ser, primer amb el seu entusiasme i treball i després, perquè va aconseguir engrescar un bon nombre d'entitats que hi van col·laborar sense que amb això s'aconseguís cobrir les despeses ni portar a terme bona part de les iniciatives. Foren necessàries hores i esforç de moltes persones perquè any darrera any la cavalcada sortís bé.

El primer que va fer va ser la renovació del vestuari. Va demanar pressupost a la sastreria Llorens, de Barcelona per als vestits dels tres reis i patges, a més dels set escoltes, amb un import de 85.000 pessetes (510€) que es van pagar a terminis. Amb la renovació del vestuari s'estrenava el que, afortunadament, seria un seguit d'èxits fins arribar a la consolidació completa de la festa nadalenca més important i seguida de Tarragona.

Pel que fa a l'Home dels Nassos, va veure la llum, per primera vegada, de la mà de Joan Virgili, el seu impulsor, el 31 de desembre del 1968 a les dotze del migdia. Amb el seu nas enorme, amb un gran barret de copa guarnit amb estels, llunes i astres, vestit amb una jaqueta i uns pantalons de color groc i un paraigües, va fer entrada al Pla de la Seu, dalt d'una carrossa estirada per un cavall. Al llarg dels anys ha desfilat amb berlines, cotxe de cavalls -deixats per la vídua Pedrol de Reus, Sr. Joan Soler, el tarragoní de Torredembarra, el Sr. Tresserra i el Sr. Jordi Rovira, així mateix de Torredembarra- i cotxes descoberts, que amablement va cedir el Sr. Josep Ma. Busquets.

L'any 1971, després de 7 anys d'exercir el càrrec, el senyor Virgili va deixar de ser regidor de l'Ajuntament de Tarragona.

DISTINCIONS I HOMENATGES

A Joan Virgili se li han atorgat les següents distincions:

• "Escut d'Or" del Casal Tarragoní (1977)
• "Medalla d'Argent" del Sindicat d'Iniciativa i Turisme (1983)
• Homenatge del Gremi de sastres (1984)
• Guardó de "Tarragoní Fidel" (1985)
• Homenatge del Patronat Municipal de la Cavalcada dels Reis d'Orient (1987)
• Guardó "Columna Romana" del Casal Tarragoní (1987)
• Homenatge en el XVIII Aplec de la Sardana Ciutat de Tarragona (1990)

Al llarg de la seva vida se li van lliurar preuats guardons, però el millor va ser el que va rebre, dia darrera dia, en el seu passeig per la vida, l'estima i consideració dels seus amics.

El secret de la font profunda de la inesgotable vitalitat ciutadana era inseparable de la seva qualitat humana i partia de la base d'una personalitat generosament abocada a Tarragona, que mai no va contemplar la possibilitat d'aïllar-se. Per això va ser sempre un defensor de la que considerava "la seva ciutat" i tot i que el cor feia anys que l'avisava, va ser un home entusiasta que va dedicar-hi temps, esforços i, sobretot il·lusió, una il·lusió compartida i persistent que el mantenia sobre uns fonaments ben arrelats i el profund sentit de la seva catalanitat. Per ell Tarragona era una autèntica passió amb tot el que això comportava de dependència, d'addicció i servei irrenunciables.

Placa al carrer

Hi ha però, un episodi una mica tèrbol en tota aquesta brillant trajectòria. Un acord plenari, de l'any 1996, va votar per UNANIMITAT col·locar una placa de marbre a la façana de la casa on va viure el senyor Virgili. Concretament al carrer Comte de Rius de la nostra ciutat. La placa es va col·locar durant les Festes de Santa Tecla del mateix any 1996. A la làpida hi posava: "El seu exemple d'home que va estimar i treballar per ennoblir la ciutat perdura a la nostra memòria. L'ajuntament de Tarragona a Joan Virgili i Basora. Vilallonga del Camp 1912 - Tarragona 1996. Tarragoní Fidel per sempre. Tarragona, Santa Tecla de 1996."

Doncs bé, segons hem pogut saber, durant unes obres de remodelació de la façana, aquesta placa es va trencar. Des de l'entorn familiar es van fer diverses gestions per tal de tornar a col·locar la làpida a la façana i malgrat la insistència, de moment la família només ha rebut el silenci per resposta.

Com és que una làpida, que costa dos duros, costa tant tornar-la a posar?. Perquè aquests silencis? Què se li amaga a la família i de passada a tota la ciutadania de Tarragona? Quins són els motius d'aquests silencis?... Moltes preguntes que de moment, i recalco de moment, no tenen resposta. Però alguna cosa em diu que en poques setmanes tindrem una resposta. Segur. Tornem a estar davant d'aquells episodis de la grisor tarragonina i que ningú entén. Esperem que ben aviat puguem posar "llum a la foscor" que deia aquell...

Passeu un bon diumenge!!

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Revisió i correcció del text:

• Roser Pros-Roca

Bibliografia:

• M. Joana Virgili Gasol

Fotografies:

• Ajuntament de Tarragona. Centre d'Imatges de Tarragona / L'Arxiu (Chinchilla; R.F. Vallvé)
• M. Joana Virgili Gasol
• Tarragona Antiga

Agraïments:

• M. Joana Virgili Gasol