LA FÀBRICA DE LA CHARTREUSE (1)
INTRODUCCIÓ
Ras i curt, avui la pindoleta de la Tarragona d'Antes està dedicada a la fàbrica de la Chartreuse que hi havia a la ciutat. No cal donar-hi més voltes ni allargar en excés aquesta introducció que serveix, només, per anunciar-vos el tema del dia. Utilitzant el tòpic, què es pot dir de la Chartreuse que no s'hagi dit ja? I què hi ha més tarragoní que un bon chartreuse per acabar d'arrodonir les festes i afrontar-les amb energia? Una mamadeta enmig de la calor que encara fa a Tarragona pel mes de setembre entra de meravella. Per tant, la història d'avui és tan tarragonina que no ho pot ser més. Però per molt sorprenent que us sembli, no comença pas a Tarragona i de fet, trigarà una certa estona en arribar-hi. Veiem-ho.
ELS ORÍGENS
HISTÒRIA DE L'ORDRE DE LA CARTOIXA
Per tractar amb propietat sobre la Chartreuse, primer cal assentar les bases i els fonaments de la història de la pindoleta d'avui, que comença amb l'ordre dels cartoixans i la cartoixa. Es tracta d'un ordre monàstic fundat el 1084 pel canonge alemany Bru de Colònia juntament amb uns quants seguidors. Avui en dia l'ordre encara existeix i els monjos que en formen part reben el nom de cartoixans.
Bru de Colònia no era pas un monjo corrent. Més aviat al contrari, en un moment determinat de la seva vida, estem parlant de mitjans del segle XI, va mantenir una sèrie de fortes discrepàncies amb l'autoritat eclesial de Reims, on feia de professor a l'escola de l'arxidiòcesi, fins al punt que va haver de deixar la seva posició i marxar de la presència del món abraçant una vida eremítica i retirada en un lloc apartat.
Juntament amb uns
pocs seguidors va entrar en contacte amb Hug de Grenoble, que era bisbe de la
diòcesi entre 1090 i 1132 i a més, antic deixeble seu a Reims.
Diu la llegenda que Hug de Grenoble va tenir una visió enmig d'un somni. Es veu que el bisbe Hug va veure 7 estrelles al seu somni, que guiaven el mateix nombre de peregrins per una vall solitària que va identificar al massís de Chartreuse proper a la ciutat. Quan Bru de Colònia i els seus companys van anar a visitar-lo per demanar-li que buscaven un lloc per instal·lar-se, el bisbe ho va veure clar i els concedí aquells terrenys permetent que fundessin un monestir.
Era en una zona
muntanyosa, a 1.175 metres d'altitud. El monestir, fundat el dia de Sant
Joan Baptista de l'any 1084, va prendre el nom del massís i se
l'anomenà Grande Chartreuse o el que és el mateix, Gran Cartoixa. Del
conjunt del monestir l'església es va edificar de pedra, a diferència de les
altres dependències, i va ser consagrada un any després per Hug
de Grenoble.
ELS MONJOS
Els cartoixans són un orde de vida contemplativa. Professen una austeritat extrema en la pràctica pietosa del seu dia a dia i durant tota la seva existència mantenen la pobresa i fugen dels luxes. L'objectiu d'un cartoixà és la contemplació pura i dura, enmig d'una vida monàstica d'oració continuada. Els monjos tenen un caràcter mig eremític, ja que viuen en comunitat però separats i en solitud, com si fossin ermitans. Les cartoixes requereixen, doncs, una gran extensió de terreny per permetre als monjos viure bona part del dia aïllats a les seves cel·les individuals. Els àpats es fan a la cel·la i només alguns oficis litúrgics i algunes feines concretes es fan en comunitat. Per altra banda, no fan apostolat fora del monestir.
A més de les
cel·les els monjos tenen una sèrie de llocs comuns al recinte del monestir: el claustre al
voltant del qual es troben totes les cel·les, els lloc de reunió com ara la
cuina o el rentador, i els llocs de treball on hi ha soroll com ara la fusteria
o la forja.
L'ORÍGEN DEL LICOR
Per conèixer l'origen de tot plegat,
ens hem de remuntar fins a l'any 1605, uns 500 anys després de la fundació de
l'ordre dels cartoixans, a través de la seva història. Aquell any, el mariscal francès d'Entrées, que
era amic del rei Enric IV, va lliurar als cartoixans
establerts a París una recepta on explicava la fórmula d'un destil·lat alcohòlic
a base d'herbes aromàtiques.
El prior de l'ordre dels
cartoixans va encarregar al monjo farmacèutic Jérôme
Maubec, que fes les proves i els estudis pertinents
per trobar la fórmula adient de l'elixir. Malauradament el monjo Jérôme Maubec va
caure malalt i per no perdre la recepta de l'elixir, li va explicar amb detall
al germà Antoni, que era un altre pare cartoixà. Va ser el pare Antoni qui es
va encarregar de la redacció del text definitiu del procés que cal seguir per
obtenir l'elixir destil·lat.
De mica en mica, l'elixir, que tenia una graduació alcohòlica de
71 graus, es va començar a fer famós
entre la gent perquè es creia que "curava"
algunes malalties greus, entre elles el còlera, malaltia bastant comú en aquell
temps. Per tant, el que en un primer moment eren petites comandes de l'elixir
per les botigues de poblacions veïnes, en poc temps es va fer tan popular que
els cartoixans van haver de construir una destil·leria molt més gran si volien
donar resposta a la creixent demanda d'aquell beuratge.
L'any 1764 va aparèixer el Chartreuse verd, conegut també com "El licor de la salut". El Chartreuse verd tenia una graduació de 55° alcohòlics, lluny dels 71 graus inicials, però igualment, era un licor "per a homes".
El Chartreuse verd és un licor
digestiu, molt aromàtic i bastant sec. El color verd característic és 100%
natural i s'obté gràcies a la clorofil·la que tenen les plantes que el
composen.
Tanmateix, no va ser fins 74 anys més
tard, l'any 1838, que el monjo Bruno Jacquet va crear el Chartreuse groc, que
és el que es va popularitzar més, fins al punt que en pocs anys es va fer famós
arreu del món. El Chartreuse groc té una graduació de 40° alcohòlics, tot i que
antigament havia estat de 43°. Té un gust més suau i més dolç. El color groc
que el caracteritza el provoca el safrà, que és una de les plantes que formen part
de la base de la seva elaboració.
La fórmula exacta del licor Chartreuse és un secret molt ben guardat. Fins al dia d'avui, l'únic que se sap del cert de seva la formulació és que tots dos licors estan formats per una base de 130 plantes diferents, barrejades i macerades en alcohol. Només dos cartoixans la coneixen sota el nom de "La fórmula secreta" de la que només ha transcendit que per a l'elaboració dels dos licors s'utilitzen les mateixes plantes, però en diferents proporcions.
A finals del s. XIX la marca de licor Chartreuse
ja era coneguda mundialment. La causa d'aquesta fama cal buscar-la en el fet
que el govern francès va destinar una trentena d'oficials de l'exèrcit a prop
del monestir. Aquests van ser amablement rebuts pels cartoixans, els quals els
van oferir una copa del licor groc. Els soldats, meravellats pel que acabaven
de tastar, van prometre que el farien famós per tot arreu on anessin. I així ho
van fer.
FUGIDA DE FRANÇA I ARRIBADA A TARRAGONA
Semblava que la vida dels cartoixans de Chartreuse era força tranquil·la al seu monestir, amb la seva videta diària i anar fent. Ara bé, un fet històric extraordinari els va obligar a marxar de França d'una forma precipitada.
Ens hem de remuntar a la França de l'any 1905. Aquell any el govern francès va aprovar la llei de separació entre l'Església i l'Estat, fet que va provocar, entre d'altres coses, l'expulsió dels monjos cartoixans de tot el territori francès. Aquesta situació va provocar que els monjos cartoixans busquessin alternatives fora de França per poder continuar la producció dels seus productes. Donat que uns anys abans, el 1882, els pares cartoixans havien adquirit la "Fabril Tarraconense", una fàbrica de teixits i de filats que hi havia a la Plaça dels Infants de Tarragona, quan es van trobar amb problemes van fugir cap aquí.
La fàbrica "Fabril Tarraconense" va
patir un canvi importantíssim per part del seu darrer llogater, el senyor Josep
Maria De Muller (fill d'Augusto de Muller), que la va convertir en una destil·leria
per produir alcohol. Aquest fet va anar de perles als cartoixans perquè quan la
situació a França es va fer insostenible, els monjos van prendre la decisió
d'utilitzar aquest immoble per ubicar-hi la seva pròpia destil·leria i el
convent on viurien a partir d'aquell mateix moment.
Per tant, si els monjos Cartoixans van venir a Tarragona cal agrair-ho, almenys en part, al senyor Augusto De Muller, i fundador de la empresa "De Muller S.A.", dedicada a l'elaboració de vins i licors. El senyor Augusto era d'orígen francès i tenia molt bona relació amb l'església, fins al punt que l'església era un dels seus principals clients, i ell proveïa el vi de missa del Vaticà. També era el proveïdor d'alcohol de la fàbrica Chartreuse. Gràcies a aquesta coneixença, Augusto de Muller va oferir als cartoixans el poder-se instal·lar a Tarragona i continuar amb la seva activitat.
Així doncs, a la ciutat de Barcelona es va signar l'escriptura de constitució de "LA UNIÓN AGRÍCOLA, SOCIEDAD ANÓNIMA" i de manera immediata, un grup de pares cartoixans es van instal·lar a Tarragona per tal de dirigir les obres del monestir i posar en marxa la destil·leria. De tota manera, la majoria dels monjos es van reubicar a Monte Oliveto (Itàlia), seguint el seu Pare General. Dom Blaise va ser el primer superior dels cartoixans que es van establir a l'edifici de la Plaça dels Infants.
A banda de la coneixença amb el senyor
De Muller, els monjos tenien altres motivacions que també els van estar bé per
escollir la nostra ciutat com a lloc on refugiar-se: per començar, els vins
tarragonins eren d'una excel·lent qualitat. A banda també, eren els propietaris
de la fàbrica de la Plaça dels Infants i també d'uns terrenys a la Rambla Nova
i per si això no fos poc, la nostra ciutat tenia unes condicions climàtiques
més suaus que França, el que afavoria un envelliment més llarg del licor
tarragoní i com a conseqüència directa, el
licor produït a la Tarragona era més bo que el francès.
LA FÀBRICA I L'ELABORACIÓ
El recinte estava format per diverses dependències dedicades a l'elaboració, l'embotellament, l'envelliment i l'emmagatzematge del licor. També hi havia un petit bosc, els jardins i una dependència a la qual només podien accedir els pares cartoixans.
Quan els cartoixans elaboraven el licor no podia entrar ningú a la destil·leria. Els tres monjos que coneixien la fórmula secreta són els germans Lluís, Tarsici i Llorenç. Un cop els cartoixans ja havien tornat a França, venien només durant tres mesos a l'any, els mesos de gener, febrer i març, per elaborar el licor. Després, retornaven cap a França per passar-hi la Setmana Santa.
Transportaven en sacs ben tancats les herbes que utilitzaven en la fórmula de l'elixir. La major part d'elles arribava de països com Suïssa, França, Bèlgica o Itàlia. Fins i tot, alguna era cultivada a la mateixa fàbrica. Cadascuna portava un codi perquè no se sabés què hi havia dins els sacs.
Un cop havien arribat s'havia de procedir a la seva mòlta. A continuació les plantes es col·locaven en caixes i es separaven en tres grups, un grup per cadascun dels cartoixans elaboradors del licor. Per poder fer la destil·lació setmanal, a la sala de maceració hi havia seixanta bocois que s'omplien d'alcohol i de les plantes necessàries que s'estaven dins els bocois un nombre determinat de dies.
Era llavors quan s'havien de buidar
els alambins donant pas a la destil·lació de diverses plantes aromàtiques,
juntament amb alcohol provinent de vins de 96 graus. La destil·lació es duia a
terme als alambins de coure, els quals tenien una capacitat de mil litres i
funcionaven gràcies al vapor d'aigua. Quan aquest procés acabava, el producte
resultant, anomenat aromatitzat, s'introduïa dins d'uns dipòsits, una espècie
de bóta, a la bodega del mesclador. Finalment, un dels cartoixans havia
d'agafar de cada dipòsit els hectolitres corresponents i afegir-hi xarop i per
últim, la flor del safrà, que dóna el color al licor groc.
En el moment en què quedava el licor fet a la primera bodega s'havia de traspassar a la segona bodega on hi havia uns filtratges. La primera filtració la feien els treballadors amb unes mànegues. Allà, s'hi colava el Chartreuse. Una vegada el licor estava colat, quedaven els petits trossets de matèria de les mateixes herbes que s'havien de penjar perquè s'eixuguessin. S'eixugaven al carrer de la Carbonera i s'estenien amb uns fils dobles.
Un cop finalitzada l'elaboració del licor, tocava un temps d'espera perquè envellís. La primera fase de l'envelliment era de repòs. La segona es feia sota la teulada de la fàbrica on hi havia una sala llarga amb tines de roure rus d'uns sis-cents litres. Estaven unides les unes amb les altres i s'omplien totes. Cadascuna tenia al damunt un tubet de coure molt fi i llarg, d'uns quatre metres. Durant aquesta etapa el licor, que havia de suportar temperatures extremes, respirava. Finalment, al cap de divuit mesos el Chartreuse groc, i vint-i-quatre o vint-i-vuit mesos el Chartreuse verd, ja es podien embotellar.
A la sala d'embotellament s'omplien les ampolles. S'hi gravava l'escut de Chartreuse amb sorra i amb unes planxes. Es posaven els taps i les càpsules corresponents, s'etiquetaven i es precintaven les ampolles llestes per a la seva comercialització.
El dia a dia dels monjos cartoixans a Tarragona estava carregat de les feines pròpies de la seva condició religiosa i també de la seva feina com a licorers. I de mica en mica, la idea gairebé romàntica del licor fabricat a Tarragona, va anar prenent peu.
En la pindoleta de la setmana entrant, veurem com i fins a quin punt.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Revisió i correcció del text:
- Roser Pros-Roca
Agraïments:
- Toni Solé Bru
Webgrafia:
- Viquipèdia
- https://www.chartreuse.fr/es
- Tarragonaturisme.cat
- https://www.lomography.es/
- https://bibiloni.cat/blog/
Bibliografia
- Chartreuse i Tarragona. Laia Cunillera Figueras
Fotografies:
- Arxiu Rafael Vidal Ragazzon
- Tarragona Antiga
- Arxiu Salvador Guinart Díaz