LA FÀBRICA DE LA CHARTREUSE (2)

La pindoleta de la setmana passada va tenir com a protagonista la fàbrica de la Chartreuse. Els monjos cartoixans fabricants del licor més famós de Tarragona i la seva activitat, totalment vinculada a la nostra ciutat des de diversos punts de vista, inclòs el sentimental i tradicional, són un dels capítols més interessants de la història recent, també amb el seu punt de misteri i de secret.

El Chartreuse ens evoca el gust de les festes, d'una idiosincràsia tarragonina amb una forta personalitat i un sentiment molt estès d'exclusivitat i pertinença. De fet, malgrat que el licor Chartreuse s'ha exportat per tot el món, el fet que durant molts anys s'hagi fabricat a Tarragona, és una bona raó perquè la ciutat tregui pit i es senti aquest licor ben seu.

Avui, en aquesta pindoleta, aprendrem una mica més sobre el licor i els seus fabricants, però també algunes anècdotes ben curioses tant de l'edifici com de la pròpia essència del Chartreuse. Benvinguts a la Cartoixa, entrant per la porta gran.

ELS PRIMERS ANYS, LES PRIMERES PRODUCCIONS

Com vam veure la setmana passada, els cartoixans fabricants del licor Chartreuse van haver de fugir per cames de França degut a una circumstància política que els era totalment adversa, i seguint el seu èxode particular, van fer cap a Tarragona arran d'una sèrie de contactes amb un dels empresaris tarragonins més importants de la primeria del segle XX, el Sr. Muller.

Un cop establerts a Tarragona els monjos cartoixans van començar a elaborar el preuat licor. El novembre de l'any 1903es va fabricar el primer licor espanyol sota el nom de "Une Tarragone", cosa que va propiciar que la ciutat es conegués arreu del món. Així va ser com el licor es va convertir en una icona de la ciutat. És llavors quan una comissió de l'Ajuntament de Tarragona, presidida per l'Alcalde Sr. Pallarès, va visitar a Josep Maria de Muller per pregar-li que transmetés al Pare General dels cartoixans, el reconeixement i agraïment de la ciutat per haver pres la decisió d'instal·lar-hi una indústria tan important i coneguda.

La importància de la fàbrica va anar creixent, fins al punt que a la tardor de 1904, el rei Alfons XIII, en un viatge a Tarragona, també va visitar la destil·leria tarragonina. La fàbrica va seguir rebent visites d'aquesta alçada, com la d'Isabel de Borbó, coneguda com "la Chata" l'any 1912. O la del Cardenal i Arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, el 1923.

La publicitat del licor a Espanya, a través de la premsa, fulletons i cartells en establiments i façanes, va començar a organitzar-se a l'any següent de la visita del rei. De tota manera, no tot eren flors i violes amb l'arribada dels Pares Cartoixans a Tarragona, sinó que també portaria alguna crítica. L'any 1932, es va publicar una crònica al setmanari "L'Avançada", que criticava durament que el monjos toquessin la campana a altes hores de la matinada per cridar a l'ofici.

ELS CONVULSOS ANYS 30

La proclamació de la Segona República, el 14 d'abril de 1931, va provocar intranquil·litat als pares cartoixans instal·lats a Tarragona, fins al punt que al mes d'agost de 1933, els monjos van haver d'abandonar la ciutat. La història es va repetir quan el Govern de la República Espanyola va dictar una llei de confessions i congregacions religioses que prohibia a les congregacions religioses realitzar activitats industrials. A part, els cartoixans veien que la guerra era imminent. És per això, que es van veure obligats a retornar a Voiron, França. S'acabava així amb la presència de més de 30 anys dels monjos Cartoixans a la ciutat de Tarragona.

El 18 de juliol de 1936, després de l'aixecament feixista va esclatar la Guerra Civil. A principis de l'any 1938, les tropes nacionals van avançar cap a Catalunya i van bombardejar aèriament Tarragona, sobretot la zona del Port, els dipòsits de la CAMPSA, la Tabacalera i també les oficines de La Unión Agrícola, SA. És per això que van haver de traslladar-se a una altra zona de la ciutat. També van ser víctima de les bombes una part dels edificis que feien de magatzem. Es calcula que la destil·leria tarragonina va patir l'impacte d'una vintena de bombes.

Durant la guerra, la fàbrica enviava al front caixes de Chartreuse als combatents. L'1 d'abril de 1939 es va acabar la guerra amb el triomf del colpista Franco, donant pas a la postguerra i una dictadura de més de 36 anys.

Acabada la Guerra Civil, la fàbrica havia de fer front a tres grans problemes: havia de reparar els danys causats per les bombes, els productes bàsics per a l'elaboració del licor eren escassos i hi havia dificultats per exportar, tot i que la fàbrica tarragonina tenia una gran xarxa de representats i distribuïdors als països més importants del món.

Set anys després, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la fàbrica va veure com la seva situació empitjorava i es complicava pel que fa a l'aspecte de l'exportació, tot i que Espanya es va mantenir neutral en aquest conflicte. França, igual que Anglaterra, tenia prohibida l'entrada de begudes alcohòliques. És per això que es va decidir instal·lar una petita destil·leria a Marsella. Cap al finals del conflicte va començar a millorar la situació sobre el proveïment del sucre. Vindrien temps brillants per a La Unión Agrícola, que és la marca que fabricava el licor Chartreuse.

ANYS D'ESPLENDOR

La fàbrica de la Chartreuse era autosuficient. Hi havia treballadors de tots els oficis: pintor, cuiner, porter, fusters, electricista, boters, el vigilant de nit, el paleta, el xofer o els jardiners. L'únic ofici que feia una persona externa a la fàbrica era el de calderer, l'encarregat del qual era el Sr. Hernández, que tenia una caldereria al costat de la fàbrica. A la dècada dels anys 50 hi havia uns trenta-cinc treballadors. L'any 1953 es va recuperar econòmicament i es va gaudir d'un període de bonança econòmica fins a l'any 1973 amb l'arribada de la Crisi del Petroli. Eren els anys de màxim esplendor de la fàbrica i de la seva màxima productivitat. Durant aquests anys, la destil·leria tarragonina produïa 6 productes:

• El Chartreuse groc
• El Chartreuse verd
• El brandy Car (la Tarragonesa)
• L'Anisette
• L'elixir
• El dentífric

La destil·leria de la fàbrica s'encarregava de dur a terme el comerç als països de parla hispànica. Josep Maria Solé Fa va recórrer la majoria dels països del Con Sud com Brasil, Argentina, Veneçuela, Perú i Mèxic a fi de promocionar el licor. A partir del 13 de desembre de 1960 l'empresa va passar a dir-se "Chartreuse, Sociedad Anónima Española".

Cap als anys 70 la fàbrica va començar a rebre visites, l'encarregada de les quals era l'Anna Maria Solé Ramos, que era la guia turística. Hi abundava el turisme francès, belga, anglès i alemany. S'oferien visites diàriament, fins i tot els caps de setmana. Aquestes visites constaven de dues parts: a la primera s'ensenyava com es conservava el licor i es mostrava una presentació de fotografies. La segona es feia a la sala de degustació. Es donava a tastar els productes que s'elaboraven a la fàbrica i d'aquesta manera, el visitant comprava els productes que més gràcia li feien.

Curiosament, també es dona la circumstància que venia gent de França a comprar el licor a la nostra ciutat, fet que es pot entendre com una prova que el licor elaborat aquí era més bo que el francès.

ANYS 70. LA CRISI DEL PETROLI I LA DECADÈNCIA

Arribaren els anys 70 i amb ells la crisi del petroli. A partir d'aquí les coses van començar a anar malament. L'administració va començar a posar exigències i volia registrar la fórmula exacta per garantir la higiene i la seguretat, però la fórmula era secreta i els religiosos no van voler donar les dades que l'Estat demanava.

La matèria primera era molt cara i per això el preu del licor va haver d'augmentar i la gent encara en comprava menys. A més, la situació econòmica era molt complicada a causa de la Crisi del Petroli. D'altra banda, el licor tarragoní tenia dos grans competidors el Licor 43 i el Calisay, l'elaboració dels quals era més barata. Amb el pas del temps, el Chartreuse va anar quedant en segon pla i la competència va anar guanyant terreny.

El germà Juan, intentant buscar una solució al problema de l'augment del preu de la matèria primera, va fer una maceració amb plantes que li donessin el color groc al licor sense la necessitat de posar-hi safrà, que era un producte amb un preu prohibitiu. Els clients habituals ho van notar i es van retornar moltes caixes que s'havien enviat a Madrid i a Castella.

La fàbrica tarragonina va demanar poder exportar a alguns països d'Europa, ja que les vendes d'Amèrica havien afluixat molt. La resposta de la seu central va ser clarament un no. També es van elaborar productes liofilitzats per a obtenir infusions solubles, que no es van arribar a comercialitzar mai.

Espanya, l'any 1962, va demanar entrar a la Comunitat Econòmica Europea, tot i que no va entrar-hi fins a l'any 1986. El Pare General Don Jacq tenia molt clar que, si Espanya entrava al mercat comú, a ells no els interessava mantenir la fàbrica tarragonina. França podia assumir perfectament la producció que es feia aquí i no els sortia rentable tenir dues fàbriques si no es suprimien els aranzels i les duanes.

També es van plantejar l'opció de traslladar la fàbrica a un altre indret de la ciutat. Les autoritats municipals tenien interès en que la nova ubicació seguís sent al terme municipal i és per això que van intentar fer quelcom al respecte. Tenien uns terrenys emparaulats que sortien del terme i encara van comprar uns terrenys al Pont del Diable, al Mas de l'Àngel. Però finalment, la fàbrica va seguir al seu lloc habitual, tot i tenir els terrenys adquirits.

A això, cal afegir que la fàbrica només presentava un producte al mercat i tenia més pèrdues que beneficis. Es va intentar, també, fer una introducció al món de les infusions i es van invertir en elles milions de pessetes. La intenció dels cartoixans era aprofitar aquella fàbrica que tenia poca activitat i, si els resultats eren els esperats, posar-se a fer les infusions a França. Malauradament, novament els resultats no van ser els esperats.

Això passava perquè en aquell moment (i això és increïble constatar-ho avui dia), a Tarragona el Chartreuse no era gaire apreciat. Els cartoixans cada vegada eren menys i els costava venir. La seva nova mirada empresarial va ser que unifiquessin al màxim la venda a Voiron. Un altre factor que va influir és que va arribar un moment que els cartoixans van pensar que potser el fet de fabricar un alcohol d'una graduació tan alta podia produir més alcoholisme. El Chartreuse en un inici havia estat fabricat com un Elixir curatiu i no pas com un licor, tal com el veiem avui dia.

El tancament era inevitable i els motius eren prou potents. El tancament oficial va ser l'any 1989. S'acabaven així 86 anys de producció de Chartreuse a Tarragona.

EL TANCAMENT I LA VERGONYA

Un cop va tancar la fàbrica és quan van començar els despropòsits. Una vergonya!. El paper de la Generalitat de Catalunya, administració que va adquirir l'edifici, va ser molt lamentable i indigne d'una administració que ha de vetllar pel patrimoni del seu país, perquè el patrimoni de la Chartreuse es va deixar perdre. Al llarg dels anys, mentre les administracions discutien quin ús se li podia donar a la fàbrica, aquesta patia tota mena de robatoris, espolis, ocupacions, etc. Ningú va moure un dit per impedir aquests fets.

El 15 de febrer de l'any 1991 la Conselleria de Governació va formalitzar la compra de la fàbrica de Tarragona, que ocupa 6.000 m², per 350 milions de pessetes. L'objectiu de la Generalitat en aquell moment era instal·lar-hi la Delegació del Govern i una caserna dels Mossos d'Esquadra. Josep Gomis, Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya en aquella època, va assegurar durant l'acte de formalització, que immediatament començarien les obres per remodelar la fàbrica, que, suposadament, estaria llesta en dos o tres anys. Evidentment tot van ser mentides i més mentides. Finalment després d'anades i vingudes, despropòsits i més espolis, fins al punt que l'any 2005 van robar el rellotge que hi havia a la torre de la fàbrica d'un edifici cada cop més degradat, l'any 2013 van instal·lar-hi l'Escola Oficial d'Idiomes i van començar les primeres classes. "Només" havien passat 24 anys des del tancament de la fàbrica.

LA FÀBRICA CHARTREUSE I LA MARE DE DÉU D'ESCALADEI

Durant uns quants anys, la Cartoixa d'Escaladei i la fàbrica Chartreuse van tenir un element en comú: una imatge de la Mare de Déu que al llarg dels anys va tenir més d'una anada i vinguda. Anem per passos i fem una mica d'història prèvia sense perdre el fil de la Chartreuse de Tarragona.

La Cartoixa d'Escaladei (1163 - 1835) va ser la més important de la Catalunya Nova. Va donar nom a una comarca sencera que estava sota el seu domini: el Priorat, posant les bases vinícoles del que serà la DO del mateix nom, una de les més prestigioses de l'Estat espanyol.

Al segle XVI es va fer una intensa remodelació de la Cartoixa i s'hi van afegir elements decoratius i arquitectònics del renaixement tardà. A l'any 1599 es va col·locar la imatge d'una Mare de Déu de marbre a la portalada principal, esculpida per Antonio Navero. Es tracta d'una Mare de Déu amb el Nen al coll, de faccions dolces i realistes i unes dimensions que la fan monumental amb els seus 2,50 metres d'alçada.

Amb la desamortització de Mendizábal (1836-1837), la Cartoixa d'Escaladei va patir abandonament, coincidint amb la situació dels monjos cartoixans de la Chartreuse, que també van ser expulsats de la Grand Chartreuse de Grenoble (1905), fet pel qual van refugiar-se a Tarragona. Els cartoixans francesos van refusar la invitació d'instal·lar-se al Priorat, però van acceptar acollir la Mare de Déu de la portalada d'Escaladei a Tarragona. Per això, l'any 1910, amb un esforç important de persones i d'animals de tir, l'escultura de més de 2.000 Kg es van transportar d'Escaladei a Tarragona. La van col·locar en un petit jardí del pati, preparat expressament per a aquesta escultura dins la pròpia Chartreuse, en un racó poc visible, apartat de les molèsties de la fàbrica i de mirades indiscretes. Hi va ser fins a l'any 1995, quan la van traslladar de nou al seu lloc d'origen a Escaladei.

LLEGENDES I ANÈCDOTES

Hi ha tot un seguit d'anècdotes certes i de llegendes urbanes al voltant de la fàbrica de la Chartreuse. La imaginació popular no deixa de funcionar, sobretot quan es tracta d'un afer tan secret com és el de la fórmula del licor i de la vida quotidiana que es desenvolupava, enmig de resos i treball, dins la destil·leria que també feia la funció de monestir.

Comencem.

L'any 1907 la fàbrica es va veure sotmesa a una ampliació, amb la construcció de la balconada del carrer del Vapor. L'explicació de la construcció de la balconada és molt senzilla, i és que uneix dues estances a través de la façana. En una hi treballaven i l'altre feia de magatzem, però entre una habitació i l'altra hi havia la capella, tota folrada de fusta. Doncs bé, per tal de no molestar o interrompre l'oració dels monjos, es va fer aquesta balconada que feia de corredor exterior per poder anar d'una estança a l'altra sense passar pel mig de la capella i per tant, evitant molestar el monjo que en aquell moment estigués resant. Els Cartoixans juguen una altra lliga!!

+++++

Pocs anys abans del tancament de la fàbrica, un grup d'arqueòlegs va fer unes prospeccions al despatx de l'administrador de la fàbrica, el senyor Solé. El despatx del senyor Solé estava a mà dreta, entrant per la porta principal. Doncs bé, els arqueòlegs li van fer arrambar la taula i van començar a picar, i quan portaven un parell de metres de fondària, van trobar una pedra amb una argolla de ferro. En aquesta argolla els romans hi lligaven els vaixells i per tant, cal entendre que el mar arribava just fins a la fàbrica. Déu n'hi do, doncs, el terreny guanyat al mar!!

+++++

Un servidor, quan tenia 9 ó 10 anys, en una excursió amb el col·legi, va fer la visita de rigor a la fàbrica de la Chartreuse. A l'acabar la visita, als nens ens van portar a la sala de degustació, on ens van donar una ampolleta de Chartreuse groc, que naturalment, ens vam beure abans d'arribar a casa, tal i com ens havia dit el professor. Això de regalar alcohol als nens, avui en dia seria impensable.

+++++

L'any 1993, la fàbrica de la Chartreuse va ser l'escenari de la pel·lícula "Terra de Canons" dirigida per Antoni Ribas.

+++++

Els grups de rock "The Smithereens", "The London Suede", "Morning 40 Ferderation", y "Bon Jovi" són fervorosos aficionats a beure Chartreuse.

+++++

El general i estadista francès Charles de Gaulle, cada nit menjava bombons farcits de Chartreuse.

+++++

A la pel·lícula de Quentin Tarantino "Death Proof", hi ha una escena on els protagonistes, entre ells el mateix Tarantino, beuen Chartreuse verd.

+++++

Dins el recinte de la fàbrica hi havia 3 rellotges. Un rellotge el tenien els monjos en una sala de clausura, un altra era a l'interior de la fàbrica i el tercer era a dalt de la torre i que es veu des del carrer. Doncs bé, tots tres estaven connectats a nivell interior amb una sèrie de mecanismes que els feien funcionar exactament igual a tots tres alhora. El que vindria a ser el bluetooth del moment.

+++++

I per acabar, una llegenda diu que a la bodega del Titanic, el vaixell enfonsat més famós del món, que reposa fa més d'un segle al fons del mar, s'hi troben un bon grapat d'ampolles de Chartreuse fabricades a Tarragona. Fins i tot s'hi ha arribat a posar preu. Si algú les pogués sostraure del fons marí, s'arribaria a pagar al voltant dels tres milions d'euros per ampolla.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Revisió i correcció del text:

• Roser Pros-Roca

Agraïments:

• Toni Solé Bru

Webgrafia:

• Viquipèdia
• https://www.chartreuse.fr/es
• Tarragonaturisme.cat
• https://www.lomography.es/
• https://bibiloni.cat/blog/
• Diari de Tarragona: https://bit.ly/3PqFvK4
• Diari de Tarragona: https://bit.ly/3PnGhrc

Bibliografia

• Chartreuse i Tarragona. Laia Cunillera Figueras

Fotografies:

• Arxiu Rafael Vidal Ragazzon
• Tarragona Antiga
• Arxiu Salvador Guinart Díaz