LA FONT DEL CENTENARI
Al segle XIX, on actualment hi ha la Rambla Nova de Tarragona hi havia la muralla de Sant Joan. Aquesta és la raó per la qual, un dels noms que va tenir la Rambla al llarg de la seva història, va ser Rambla de Sant Joan. Aquesta muralla es va construir al segle XVI i va servir de mur divisori entre la Part Alta i la zona del port de la ciutat. Quan l'any 1854 la van enderrocar, va donar pas a un espai anomenat 'l'Esplanada', l'adequació del qual, va entrar en el pla d'eixample de la ciutat. A fi de fer-ho efectiu, l'Ajuntament va convocar un concurs públic, amb l'objectiu d'adjudicar el projecte de modernització i urbanització de la zona. El va guanyar l'enginyer Josep Criviller i Teixidor, tot i que no el va poder completar a causa de la seva mort prematura.
Qui
va agafar el relleu de l'obra va ser el comandant d'enginyers Àngel del
Romero i Walsh. Les maniobres d'anivellament dels terrenys es van iniciar l'any
1855, i l'empenta definitiva va arribar tres anys més tard, quan la ciutat va
deixar de ser considerada "plaça forta" i es van poder acabar d'enderrocar els
baluards i trossos de la muralla que encara quedaven a la Rambla.
Una vegada es va tenir el terreny anivellat i aplanat, es va començar el procés d'urbanització. El primer edifici que es va construir a la Rambla va ser l'edifici Josep Antoni Nel·lo, al número 62. Va ser un encàrrec del senyor Nel·lo a l'arquitecte municipal Francesc Rosell y Uget. Les obres van començar l'any 1858.
Aquest edifici emblemàtic fa cantonada amb el carrer Unió. Als seus baixos hi ha hagut botigues tan conegudes com la Perfumeria Micó o més recentment, la botiga de joguines Imaginarium. Aquest edifici havia de servir de model per a futures edificacions, sobretot pel que fa a l'alçada, de manera que la Rambla tingués un "sky line" semblant. Malauradament, sobretot a les dècades dels anys 60 i 70 del segle passat, es van permetre tota mena de bestieses, i l'especulació urbanística va fer de les seves. Malgrat això, encara podem gaudir d'una Rambla amb un cert encant.
De mica en mica i any rere any, la Rambla de
Tarragona va anar agafant forma i es van construir edificis, convertint-se, amb
els anys, en el passeig més emblemàtic de la ciutat de Tarragona.
Arribem a l'any 1953. El dia 16 d'octubre estava a punt de complir-se un aniversari important: 100 anys de l'enderroc dels darrers baluards i muralles, que van donar pas al que avui coneixem com a Rambla Nova. Per recordar aquesta efemèride, l'ajuntament de Tarragona va decidir celebrar una gran festa.
Per aquesta finalitat es va nomenar una
comissió organitzadora, presidida per l'alcalde Enric Olivé, i on hi estava
representada la Cambra de Comerç, la Cambra de la Propietat Urbana, les
delegacions locals de l'aparell polític i social del règim (sindicats, la
Sección Femenina, el Frente de Juventudes, Educación y Descanso) i fins a 23
entitats i organismes, que comprenien des de la Societat Arqueològica fins al
Regiment "Ebre 56".
La proposta que va posar l'Ajuntament damunt la taula, va ser la construcció d'una font al final del darrer tram de la Rambla. Seria la Font del Centenari i avui, encara se la coneix amb el mateix nom.
Quan es va conèixer aquesta proposta, les
crítiques no van trigar a sortir. Que si seria millor posar-la separada de la
coca, que si seria millor posar-la al començament de l'avinguda Conde de
Vallellano que s'estava començant a urbanitzar, que si destorbaria el pas de
vianants, que s'haurien de tallar arbres... en fi, les coses que passen quan es
pren una decisió, sabent que no es pot fer content a tothom. També hi va haver
qui va proposar la font a la Plaça Imperial Tarraco. Fins i tot es va suggerir
treure l'estàtua dels Despullats i construir la font en aquesta cruïlla, amb
els carrers Ixart i Canyelles. Per alguns, l'estàtua que homenatja als herois
de 1811 no s'hagués hagut de vestir mai. També es va proposar posar un obelisc
(allò tant franquista), amb una làpida que recordés els enginyers que van
projectar la Rambla.
Fins i tot hi va haver un "visionari", el Cap
d'Obres Públiques del moment, que pensava que posar la font a la cruïlla amb el
carrer Ramón y Cajal faria entorpir la circulació; "Me veo los grandes camiones sumergidos en la fuente cualquier dia".
Gairebé 50 anys després, les rotondes s'utilitzen com a elements de regulació
del trànsit, amb tota normalitat. Doncs això, un visionari.
La qüestió és que, després d'una llarga polèmica, es va decidir posar la font al final del quart tram de la Rambla. La proposta era una font que va dissenyar l'escultor barceloní Josep Viladomat i Massanas (1899-1989), que havia quedat finalista en un concurs convocat uns mesos abans per l'Ajuntament de Barcelona. Pel que sembla, tot i guanyar el concurs, als governants barcelonins del moment els va semblar una font "petita" i poc interessant. De manera que va romandre desmuntada durant uns mesos al taller del senyor Viladomat.
Això tampoc va agradar a alguns sectors de la població tarragonina del moment, per dues raons: La primera, perquè van considerar que era una font de "segona mà" i la segona, perquè l'escultor no era de Tarragona.
La
font en qüestió, la Font del Centenari, és ornamental, de forma circular i mesura
1'50 metres d'alçària 12 de diàmetre. El material del que està feta és pedra
d'Hontoria, procedent de Burgos, la qual, té com a característica principal el
color blanc, molt uniforme i sense lluentor. És un material tou i fàcil de
treballar.
Consta de quatre elements escultòrics independents, formats per la figura d'un home i un animal, al qual li brolla aigua de la boca, i tots dos estan envoltats de detalls vegetals. Els homes representen homes de les distintes races i també els punts cardinals. Estan nus excepte algun detall ornamental al cap i una tela que els cobreix els genitals. Fan un metre i mig d'alçada. Els animals miren cap al centre de la font, al contrari que els homes, que miren en direcció al carrer.
L'home europeu i els óssos. És una escultura de cos sencer d'un home amb faccions occidentals, mig nu, repenjat sobre el llom d'un ós i agafat al que sembla un pal de messana. Té la cama dreta doblegada i el peu esquerre toca el terra. Al costat té un escut circular amb un gravat i una espasa. Els óssos són més petits que l'home. Un està assegut sobre les potes del darrere en direcció a l'aigua amb la boca oberta, i l'altre és al seu costat, amb el cap sota la mandíbula del primer, amb la boca tancada i en direcció al carrer. És l'únic grup que té dos animals i cap altra decoració. Representa el nord.
L'home d'Orient i l'elefant. És una escultura d'un home amb faccions orientals.
Està repenjat sobre unes pedres, semi nu, amb un turbant al cap. Es tapa la
boca amb la mà esquerra i part de la tela del turbant. Dirigeix la mirada al
terra en direcció al carrer. Té la cama esquerra doblegada, al costat d'un
elefant que és petit en comparació a la mida de l'home. L'elefant està dret, amb
la trompa i la pota dreta davantera aixecada, i té la boca oberta en direcció a
l'aigua. Representa l'est, l'Orient.
L'home subsaharià i l'hipopòtam. És l'escultura d'un home amb faccions
subsaharianes (llavis gruixuts i nas camús). Està assegut sobre unes quantes
lloses, amb una cama doblegada cap al cos i l'altre al terra. Cada mà agafa
l'extrem d'un tros de tela que li passa per la part més alta del cap, i mira al
carrer. Als peus hi ha peces de pedra en forma de fulles grans. Al seu darrera
hi ha un hipopòtam, petit en comparació amb la mida de l'home, que sembla que
surti de l'aigua en direcció al centre de la font, amb la boca oberta.
Representa el sud.
L'home americà i el cocodril. És l'escultura d'un home de cos sencer, amb
faccions occidentals. Dur una mena de barret que li cobreix una part de la
cara. Està assegut i agafa el cocodril per sota les potes davanteres, amb el
cos mig girat en direcció al carrer. Té la cama esquerra doblegada i la dreta
toca el terra. Al voltant del peu hi ha vegetació i flors. El cocodril està de
cara a l'aigua, en una posició peculiar, ja que sembla que estigui assegut
sobre la pedra. La cua i les potes del darrere estan estirades cap endavant, mentre
el llom està repenjat a la pedra i queda mig cos en vertical, talment com
si estigués assegut. Té la boca oberta. Representa l'oest.
Així
doncs, el 15 d'agost de 1954, l'alcalde del moment, el senyor Enric Olivé Martínez, va inaugurar la
Font del Centenari amb tot un seguit d'actes festius als seu voltant. En la
instal·lació hi van participar l'arquitecte i urbanista Josep M. Monravà i López i el
decorador Enric Baixeras, entre
d'altres.
L'any 1992 es va construir un aparcament soterrani a la Rambla Nova. Es va aprofitar aquest fet per desmuntar la font i restaurar les figures. També es van fer còpies de les originals i es van afegir vuit brolladors d'aigua orientables, i quatre brolladors més al centre de la font.
Quan es va tornar a col·locar, l'any 1995, la van desplaçar uns metres, fins a l'emplaçament actual. També es va afegir una làpida en commemoració a Enric Olivé, alcalde que va fer instal·lar la font, i a Joan Miquel Nadal com a impulsor de la restauració.
Actualment, la Font del Centenari està ubicada a la cruïlla entre l'avinguda Ramón y Cajal, els carrers Pau Casals, Rovira i Virgili i Cristòfor Colom, on fa la funció de rotonda i ordena el trànsit.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Bibliografia:
- Tarragona: escultures, làpides i fonts. Joan Gisbert i Canes. (Arola Editors)
- Wikipèdia
- Àgora Ciutadana. Francesc Roig i Queralt. (Gogistes Tarragonins 1991)
Fotografies:
- Tarragona Antiga
- Àgora Ciutadana. Francesc Roig i Queralt. (Gogistes Tarragonins 1991)
- Enric Brull
- Rafael Vidal
- Vallvé
- https://manlleuhistoric.blogspot.com/