L'ARQUEBISBE FRANCESC VIDAL I BARRAQUER

«Si moro a l'exili, vull que les meves restes mortals siguin traslladades a Tarragona i enterrades a la capella de Sant Fructuós o a la del Santíssim Sagrament de la Catedral, juntament amb les que s'hagin trobat del mai oblidat bisbe auxiliar, l'estimat doctor Borràs». 

Aquest va ser el testament que el cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer va escriure el 1939 en una estada al Vaticà.

El cardenal i arquebisbe és el protagonista de la pindoleta d'avui.

Francesc d'Asís Vidal i Barraquer va nèixer a Cambrils el 3 d'octubre de l'any 1868. Fill de Francesc Vidal Gimbernat i Angelina Barraquer i Roviralta que eren una de les famílies benestants de Cambrils.

JOVENTUT I ESTUDIS

Als dotze anys va estudiar al Col·legi de Sant Ignasi de Manresa i ben aviat va mostrar el seu interès per ingressar a la Companyia de Jesús. El seu pare, però li va prohibir i el va obligar a acabar els seus estudis. El mentor de Vidal i Barraquer va ser el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages.

L'any 1885 va obtenir el títol de batxillerat i, de forma simultània, va ingressar al Seminari de Barcelona (on no va estar-hi massa temps) i també a la Universitat de Barcelona. Com un més dels universitaris, va participar en les lluites estudiantils i manifestacions de la seva època, encara que mai va ser el cap de les mobilitzacions. L'any 1890 es va llicenciar en Dret i fins i tot va exercir com a advocat a la ciutat de Barcelona durant una temporada.

TRAJECTÒRIA A L'ESGLÉSIA CATALANA

L'any 1895 es va traslladar a Tarragona per ingressar al seminari on va reprendre els estudis eclesiàstics. Quatre anys més tard el van ordenar sacerdot, concretament el 17 de setembre de 1899. L'any següent es va doctorar en Dret per la Universidad Complutense de Madrid.

L'any 1907 va prendre possessió com a Vicari Capitular de Tarragona, i l'any 1919 el van nomenar Arquebisbe de Tarragona. Dos anys més tard, el 23 de febrer de 1921, el Papa Benet XV el va nomenar Cardenal. Una carrera realment meteòrica.

A banda de la seva carrera eclesiàstica, el Cardenal Vidal i Barraquer es va interessar molt per la cultura i va fundar la biblioteca, el museu i l'arxiu de l'arxidiocesis tarraconense, la qual cosa li va valer ingressar a la Real Academia de la Historia.

DICTADURA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA

Amb aquesta condició de Cardenal, Vidal i Barraquer va assistir al conclave de l'any 1922, el qual va escollir com a Papa a Pius XI. L'any 1923 va rebutjar presidir la Seu Metropolitana de Toledo i el trasllat a Roma com a Cardenal de la cúria vaticana. Durant aquesta època, Miguel Primo de Rivera governava amb un règim dictatorial que ha passat a la història com la "dictablanda", però dictadura al capdavall. Vidal i Barraquer, en aquesta època, va defensar la separació de l'Església de l'Estat i durant el regnat d'Alfons XIII va aconseguir mantenir la llengua catalana com a vehicle d'expressió, de predicació i de catequesi.

La dictadura de Miguel Primo de Rivera va porta a terme algunes accions en contra dels interessos nacionalistes catalans, que també van afectar l'Església. Per aquesta època, l'Arquebisbe de Tarragona va haver de suportar denúncies, calúmnies i pressions. La dictadura va acusar el cardenal "d'atemptar contra la unitat d'Espanya pel seu catalanisme i idea funesta partidista que nodreix i estimula entre el clergat català". No obstant això, el seu biògraf destaca que Vidal no era pròpiament un catalanista, sinó "un bisbe català que estimava el seu poble, la seva llengua, la seva història, la seva cultura i els seus drets".

El Cardenal Vidal i Barraquer no era ambiciós i seguia la norma que s'havia autoimposat de no acceptar càrrecs i ni recompenses de mans dels polítics. L'any 1924, el règim de Primo de Rivera li va oferir el trasllat a Saragossa. La maniobra que amagava aquesta oferta era la pretensió d'apartar el Cardenal de Catalunya, però la resposta de Vidal i Barraquer va ser ferma: "S'equivoquen completament: no em tempten els ascensos ni honors i és qüestió d'honor i prestigi no deixar Tarragona".

SEGONA REPÚBLICA

Quan el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República, Vidal i Barraquer va començar a treballar en favor de la convivència i la normalització de les relacions entre l'Església i el nou règim. El Cardenal va acatar el nou règim «com a producte de la voluntat popular, lliure i pacífica». A més, va conrear una gran amistat personal amb el president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora.

La nit de la crema de convents, l'11 de maig de 1931, Vidal i Barraquer va fer el possible i el que estava al seu abast per evitar les rèpliques a la seva regió i aconseguir que Catalunya es convertís en un exemple a seguir.

Amb l'arribada de la Segona República, Vidal i Barraquer va cobrar certa notorietat pública, sobretot amb la sortida d'Espanya del Cardenal Segura (Arquebisbe de Toledo). El Cardenal Segura representava el sector de l'Esglesia enfrontat de manera clara amb el nou règim polític de la República. De fet, l'oposició frontal del Cardenal Segura va quedar ben clara quan al maig de l'any 1931, va escriure a la seva carta pastoral dedicada als catòlics espanyols, el següent text amb un clar to desafiant al nou model d'estat: "Quan els enemics del regnat de Jesucrist avancen resoltament, cap catòlic no pot romandre inactiu".

Vidal i Barraquer, en canvi, representava un sector més moderat que advocava per reconèixer la II República, sense que això suposés un perjudici de la defensa de la fe catòlica i de les postures de l'Església. És a dir, Francesc Vidal i Barraquer i el Cardenal Segura representaven els dos models de relació entre l'Església i l'Estat: el de la convivència i el de la confrontació.

L'any 1935 el president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, va voler atorgar-li la Gran Creu d'Isabel la Catòlica com a reconeixement a l'actuació conciliadora del Cardenal. "La millor condecoració per adornar el pit d'un prelat és la creu pectoral", aquesta va ser la seva resposta, tot i que va comentar de manera confidencial a un dels seus col·laboradors: "Hauria estat correcte que el Cardenal de Tarragona hagués acceptat la condecoració d'un Govern que persegueix l'Església? ". Poc després, el cardenal Tedeschini i l'encara arquebisbe Gomà van acceptar aquesta condecoració. 

REVOLUCIÓ I GUERRA CIVIL

El 18 de juliol de 1936, l'alçament feixista el va sorprendre a Barcelona i es va veure obligat a tornar a la seva residència arquebisbal. El dia 21 es va tornar a produir una crema de convents. Vidal va ordenar a rectors i superiors no oferir resistència ni defensar les esglésies i convents amb les armes. El cardenal es va negar, inicialment, a abandonar el palau, però aquell mateix dia el van evacuar al monestir de Poblet.

Uns escamots anarquistes incontrolats de la FAI, provinents de l'Hospitalet de Llobregat, van anar fins a Vimbodí on van saber que Vidal i Barraquer estava refugiat al Monestir de Poblet. El van anar a buscar i el van dur a la presó de Montblanc amb la intenció d'executar-lo. Afortunadament, i gràcies a diverses gestions realitzades pel mateix President de la Generalitat Lluís Companys i pel Conseller Ventura Gassol, el van poder rescatar i per la seva seguretat el van fer partir cap a l'estranger embarcant-lo a bord del vaixell italià "Muzio Attendolo", que era un creuer italià lleuger de guerra, que aquells dies estava atracat al port de Barcelona. De tota manera, això no hagués estat possible sense l'avís del doctor Joaquim Guitert i Fontseré, que va ser la persona que va donar el crit d'alerta al conseller Ventura Gassol.

La millor solució per al Cardenal era l'exili i així li van fer saber des de la Generalitat. La tarda de l'1 d'agost de 1936 trepitja terra italià i el van conduir a la cartoixa de Lucca. Malauradament, el seu bisbe auxiliar Manuel Borràs i Ferré no va tenir la mateixa sort, tot i les gestions del doctor Joaquim Guitert. A Borràs el van afusellar al Coll de Lilla el 12 d'agost i van cremar el seu cadàver, pel que les restes no s'han pogut localitzar mai. Al lloc on fou assassinat hi ha un monument en el seu record.

A tot això Vidal i Barraquer es va oposar als revoltats a la II República i no va acceptar la bel·ligerància de la jerarquia de l'Església a favor del bàndol facciós. La postura de l'Església a la Guerra Civil espanyola ve definida des del juliol de 1937 a la Carta Col·lectiva de l'Episcopat espanyol dirigida als catòlics de tot el món. Carta redactada, per cert, a petició de Franco, no per voluntat de la pròpia jerarquia eclesiastica. Tres bisbes (un d'ells el de Vitòria), un cardenal i el propi Vidal i Barraquer, d'un total de 50, rebutgen la seva adhesió al document que fa de la Guerra "un remei heroic".

El Cardenal, que sempre havia publicat opinions de caràcter pacifista i conciliadores, va titllar la carta de l'Episcopat espanyol "d'inoportuna i fins i tot contraproduent". El Cardenal de la pau, com el defineix Ramon Muntanyola en la seva biografia, des de l'exili es va negar a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 de suport a Franco. Això li va comportar la prohibició de retornar a la seva Seu tarragonina, a la que no va renunciar mai, malgrat les presions governamentals. A més, Franco va presionar a la Santa Seu perquè li arrebasséssin el càrrec de Cardenal, cosa que no va passar.

Vidal i Barraquer era proper al catalanisme des de la seva joventut. Amant de la seva pàtria a la qual mai va poder tornar, la seva vida va ser una lluita contínua contra la politització del clergat. L'Arquebisbe de Tarragona, un cop més, va donar mostra de la seva independència i insubornabilitat davant el que considerava una intrusió de la política en qüestions religioses. El Cardenal va témer que, arran de la publicació de la Carta Col·lectiva de l'Episcopat espanyol, alguns religiosos poguessin patir represàlies a les zones republicanes. Per això va insistir en la utilització d'altres vies, com cartes particulars a Cardenals i Bisbes estrangers, per expressar aquesta postura eclesiàstica.

EXILI, MORT I RETORN A CASA

Vidal i Barraquer va mantenir, des del seu exili, una neutralitat activa, fent constants esforços inútils a favor de la pau. Un cop finalitzada la contesa civil, el règim de Francisco Franco no va permetre l'entrada de Vidal i Barraquer a Espanya. La seva actuació era considerada "contrària a la unitat nacional i als propòsits que animaven el Govern nacional".

Al mes de març de l'any 1939 el Cardenal Vidal i Barraquer va participar al conclave que va escollir el papa Pius XII, i va fer, curiosament, al costat del seu antagonista el Cardenal Isidre Gomà i Tomàs, també català - fill de La Riba - arquebisbe de Toledo i signant de la carta de l'Episcopat espanyol. Durant l'exili s'estava a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, a la Toscana italiana, fins que l'ocupació nazi d'Itàlia el va obligar a refugiar-se a Suïssa, on va morir el dia 13 de setembre de l'any 1943.

Els monjos de la cartoixa de Valsainte no el van enterrar, sinó que el van deixar a la caixa, preveient que deseguida el portarien a Tarragona. Franco ho va impedir. No el volia a casa "ni viu ni mort", de manera que no va ser fins l'any 1978, i d'acord amb la seva voluntat testamentària, que les seves restes foren traslladades a la Catedral de Tarragona.

El 15 de maig del 1978, dos anys i mig després de la desaparició del dictador, les despulles del Cardenal de la Pau van tornar a Cambrils, on van ser acollides per centenars de persones i, posteriorment, es van traslladar a Tarragona per reposar a la cripta de Sant Fructuós, on volia fer-ho. Una de les persones que va ser testimoni directe de l'arribada de les despulles de Vidal i Barraquer a Tarragona va ser mossèn Miquel Barberà. 

Mossèn Barberà va publicar les sensacions que va viure el 1978 quan les despulles de Vidal i Barraquer van abandonar Suïssa per ser traslladades per carretera, a Cambrils primer, i a Tarragona després. De fet, va detallar que "a l'hora del retorn vam tenir una certa por que passés alguna cosa, de tal manera que el furgó amb la caixa de les despulles va arribar a l'Arxidiòcesi un dia abans del que consta oficialment".

El retrobament de les despulles amb casa seva va suposar un esdeveniment de primer ordre, "va ser una festa impressionant de tota la societat catalana", va dir mossèn Barberà, qui va recordar que "l'Arquebisbe Pont i Gol va constituir una comissió amplíssima en la qual hi estava representada tota la realitat eclesial i civil de Catalunya. Havíem pactat amb el president Tarradellas, a Sant-Martin-Le-Beau, que el Govern de la Generalitat no hi seria per evitar qualsevol interpretació política, però que el Govern vindria a Tarragona uns dies després a retre-li homenatge, com així es va fer. Tots vam poder apreciar que el seu cadàver estava incorrupte", va remarcar.

Mossèn Barberà va dir que, "per l'Arxidiòcesi de Tarragona, és com un enigma que els dos capdavanters de les dues posicions de l'Església en aquells anys i en aquells fets, fossin dos cardenals fills d'aquesta: el Cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, i el cardenal Gomà, fill de la Riba. I els dos, quan eren canonges de la catedral, ja no s'avenien, ja tenien visions diferents de les realitats eclesials".

Revisió i correcció del text: 

• Roser Pros-Roca

Bibliografia:

• La "cuestión catalana" (1922-1932) según el archivo secreto vaticano. Maria Angeles Felix Ballesta. (Universitat Pompeu Fabra)
• Carles Gosálbez. Més Tarragona (15/05/2018)

Webgrafia:

• https://guerracivildiadia.blogspot.com/
• La jerarquía episcopal durante la II República. Ramiro Trullén Floría. (Universidad de Zaragoza)

Fotografies:

• Cristina Aguilar (Més Tarragona)
• Centre d'imatges de Tarragona / L'arxiu
• Viquipedia
• AMCAM (FONS ARXIU FAMÍLIA VIDAL-BARRAQUER)