MONUMENT ALS HEROIS DE 1811 (1)
Pocs monuments dels que hi ha a peu de carrer a Tarragona ha estat tan discutit com el d'"Els "Despullats", precisament per això, perquè les estàtues estan despullades. A hores d'ara sembla un debat absurd discutir si un conjunt escultòric ha d'anar vestit d'una manera o d'una altra o no gens vestit, com és el cas. Però en el seu moment, els representats de la moralitat tarragonina més llardosa, van fer tot el possible perquè el monument que havia de servir d'homenatge, record i memòria a tots els que van lluitar amb heroisme a la Guerra del Francès, mai veiés la llum. Fins i tot el seu artista, Julio Antonio, no va poder veure la seva obra acabada i col·locada on correspon a causa de les inacabables disputes i l'allargament brutal de la finalització de l'encàrrec.
Avui la pindoleta està dedicada al Monument als Herois
de 1811, conegut popularment com "Els
Despullats". Aquest monument, el tractarem en dues parts. Anem per la
primera!
Uns apunts previs
El Monument als herois de 1811, conegut popularment com Els Despullats, és una obra de Julio Antonio Rodríguez Hernández (Móra d'Ebre, 1889 - Madrid, 1919), el nom professional del qual era Julio Antonio. El conjunt escultòric es troba sobre un podi de pedra i consta de tres figures de bronze que es poden veure a la Rambla Nova de Tarragona, concretament al tercer tram de la Rambla Nova, a la cruïlla amb els carrers d'Ixart i d'en Canyelles.
Aquest monument, està dedicat als tarragonins i tarragonines que
es van enfrontar a l'exèrcit napoleònic l'any 1811 i que després d'un duríssim setge,
van patir l'horror de la repressió. Per la seva significació, és l'escultura pública
amb la dedicatòria més important de la ciutat i alhora, un dels monuments més emblemàtics.
Julio Antonio, el seu autor, va dedicar a aquest treball més temps i
esforç que a cap altra, d'entre totes les que va crear al llarg de la seva
curta vida.
Refresquem un moment el context històric
El setge de 1811, tal i com vam veure en aquesta pindoleta, és un dels episodis més dramàtics de la història de Tarragona. Tot el poble, homes i dones, va participar en la defensa de la ciutat i quan el 28 de juny es va produir l'assalt definitiu, la presa tingué un caire terrorífic perquè la tropa napoleònica estava farta de lluitar contra una gent que oferia una resistència tan obstinada i tossuda de la seva ciutat, de manera que quan aquesta resistència es va afeblir, els homes de Suchet van deixar anar el seu salvatgisme amb una matança brutal. El resultat va ser més de cinc mil assassinats, la major part degollats, seria el resum d'una follia de sang sense precedents a Catalunya.
A partir d'aleshores, van venir més de dos anys
d'ocupació francesa que van deixar la ciutat en una situació de misèria i fam.
El desastre va ser tan gran, que fins l'any 1840 Tarragona no va arribar als
10.000 habitants, els mateixos que tenia el 1808.
Durant molts anys, per l'aniversari del setge i en record a la gent que havia perdut la vida, es construïen a Tarragona monuments efímers de fusta, tot i que ja es començava a parlar de construir-ne un en condicions, com tenien altres ciutats. Així que l'any 1870, el regidor municipal Gregori Oliva va fer una proposta en aquest sentit, tot i que no va acabar de quallar.
El paper del Comte de Rius
El que tenien molt clar els tarragonins del moment és que cada any, en l'aniversari de la matança del setge, calia homenatjar els caiguts. Per això s'organitzaven tot d'actes de record i de sentit record, que amb el passar d'uns quants anys, es refermava amb l'aixecament d'un túmul de record i ofrena als morts de Tarragona. A partir d'aquell túmul i les seves consecutives repeticions, amb els anys es va decidir que el millor era aixecar un monument permanent en memòria dels caiguts, una idea que s'estava gestant des de feia bastant de temps.
En aquest aspecte, Marià
Rius i Muntaner, primer Comte de Rius, hi tingué un cert paper, perquè com
a testimoni d'afecte de la ciutat, al Comte de Rius se li va fer un obsequi que
ell declinà manifestant el seu desig que els diners, es destinessin a una
finalitat més noble: commemorar l'heroisme dels tarragonins durant la Guerra
del Francès.
Tanmateix, no seria fins al 1909, quinze anys després
de la mort del Comte de Rius, que els senyors Joan Ramonacho i Ferran
Vendrell, dipositaris de les 11.000 pessetes de la donació ciutadana al
Comte, van proposar la creació d'un monument als Herois de la guerra del
Francès i van sol·licitar a l'Ajuntament que hi col·laborés amb les 14.000
pessetes que faltaven per arribar a les 25.000 pessetes que era la quantitat
que calia per cobrir els costos de l'obra. Només així es podria inaugurar en l'aniversari
del centenari del setge, aixecat a més, en un lloc proper on es lliurà un dels
combats més sagnants.
Va caldre fer una col·lecta
En el Consell Plenari del 24 de desembre de l'any 1909, el Consistori va acordar erigir el monument pels caiguts al setge del francès, i tres mesos després va sol·licitar al Govern de l'Estat la cessió del bronze i una subvenció de 25.000 pessetes, ja que la quantitat inicialment pressupostada semblava insuficient.
El 13 de setembre de 1910, la Comissió de l'Eixample
va decidir aixecar-lo a la Rambla de Sant Joan (actualment Rambla Nova), a la
cruïlla dels carrers lxart i d'en Canyellas. El dia 23 de setembre de 1910,
festa de Santa Tecla, es va col·locar la primera pedra del pedestal.
Candidats
Cinc mesos abans, l'Ajuntament havia convocat un concurs restringit per seleccionar l'obra que hauria d'honorar els Herois de la Guerra del Francès i va convidar a participar-hi els escultors Carles Mani, Anselm Nogués i Julio Antonio Rodríguez. Aquest darrer es va assabentar de la convocatòria a través d'un oncle seu abans de que es fes pública, i això li va permetre tenir més temps per elaborar tres projectes, un dels quals és el que va resultar guanyador. El jurat estava format pels escultors Josep Llimona y Miquel Oslé, el catedràtic de dibuix del Instituto de Tarragona, Francisco de Cidón, i l'historiador Emili Morera.
Projecte guanyador
Si s'observa la primera maqueta del projecte escollit, es poden apreciar diferències respecte el monument definitiu, tot i que el simbolisme és gairebé idèntic. El pedestal era més alt i estava pensat per posar-hi corones i garlandes. Les figures també es diferenciaven en diversos detalls de les actuals: la dona havia de portar un vestit com el de les escultures clàssiques gregues i l'heroi mort tindria un drap cobrint-li el sexe.
La idea inicial era fer una obra de grans dimensions, en
la qual la part arquitectònica tingués molta importància, com el monument a
Roger de Llúria, però les limitacions econòmiques l'obligaren a pensar en un
pedestal més modest i en realçar més la part escultòrica. El motiu de no poder
comptar amb un pressupost adient era perquè l'Estat havia denegat la subvenció
que se li havia demanat. Tot i que el president del Consell de Ministres, José
Canalejas, havia proposat un crèdit pel monument, l'oposició l'havia
rebutjat. Ell mateix, en resposta a una carta de l'alcalde de Tarragona comenta
que: "Las oposiciones, todas, y
especialmente la conservadora, estimaron que no debían concederse esos
créditos, iniciando una obstrucción que haría harto interminable el actual
periodo de Cortes»
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Revisió i correcció del text:
- Roser Pros-Roca
Bibliografia:
- GISBERT CANES, Joan. Tarragona: escultures, làpides i fonts. Monuments i elements decoratius als carrers de la ciutat. Tarragona: Arola Editors, 2002.
- https://www.dipta.cat/mamtqr
- www.viquipedia.org
Fotografies:
- https://www.dipta.cat/mamtqr
- https://tarragona1800.wordpress.com
- Tarragona Antiga
- Rafael Vidal Ragazzon
- Gaspar Ros
- Salvador Guinart Díaz
- Montse Jané Alegret
- Jose Vicente Fuster Cortes
- Emilio Garcia Salgado
- Enric Brull
- Ramon Bonachi