MONUMENT ALS HEROIS DE 1811 (2)
Malgrat tot, el maig de 1911 es treballava en el pedestal, sota les ordres de l'arquitecte municipal Josep M. Pujol de Barberà. Els primers dies de juny l'escultor Julio Antonio va arribar a Tarragona per dirigir les obres i fer-hi reformes. El dia 28, en complir-se el centenari de l'assalt de les tropes franceses, es realitzaren diversos i solemnes actes commemoratius. Entre ells, un dels més destacats va ser la inauguració del pedestal on s'hi havia col·locat, en lletres daurades, aquesta dedicatòria: "Tarragona a sus heroicos defensores en el sitio y sangriento asalto del XXVIII de junio de MDCCCXI».
Cal remarcar que en aquell temps es referien al
monument en parlar del pedestal, ja que com que hi mancava l'escultura, en feia
les funcions. L'any següent s'acordà construir una tanca al seu voltant, mentre
les figures no estiguessin acabades, per tal d'evitar el seu deteriorament. Posteriorment
es va tornar a demanar una subvenció al govern.
Vicissituds i polèmica
El temps va anar passant i els vocals de la Comissió del Monument es queixaren a Julio Antonio que el seu treball estava molt endarrerit. L'escultor argumentava que l'havia aturat perquè, com que no rebia diners, no podia continuar pagant les despeses del seu taller a Madrid, ni les de la seva pròpia manutenció. Malgrat tot, deia que es podria acabar en poc temps si es garantia la tramesa dels diners corresponents.
Com que l'acabament de l'obra es veia llunyana i
s'havia iniciat una polèmica sobre la seva ubicació, l'abril del 1914 es prengué
l'acord de desmuntar els carreus del pedestal i esperar tornar a reconstruir-lo
quan les figures estiguessin acabades.
El juliol del 1916, Julio Antonio tenia l'escultura
gairebé llesta i, a causa de la falta de bronze, va proposar passar-la al
marbre i policromar-la. Argumentava que d'aquesta manera es realçava més el seu
aire clàssic. De fet, l'any 1911, el Congrés havia donat conformitat a la
concessió del bronze necessari per realitzar el grup escultòric, però després,
el Ministeri de la Guerra el denegà per considerar que es necessitava per
fabricar noves peces d'artilleria.
Malgrat totes les dificultats, a l'inici de l'any 1917 es fongué en bronze l'esbós definitiu. Segons aquest, sobre el bloc quadrangular de pedra s'alçaven tres sòbries figures representant Tarragona i els fills al que van arrabassar la vida en la seva defensa.
Tots els detalls del conjunt monumental
La totalitat del monument consta de tres escultures. La figura femenina central simbolitza la ciutat de Tarragona. S'erigeix en una actitud ferma, impertorbable, amb la mirada fixa envers l'horitzó. Julio Antonio, conscient de la important relació de Tarragona amb el món romà, es va inspirar en les fonts clàssiques per concebre la seva escultura. Així, podem reconèixer en el tractament del cos de la figura de Tarragona, una semblança amb la Venus de l'Esquilí, i també certa inspiració en l'escultura arcaica de l'Auriga de Delfos en la falta d'expressió del seu rostre i en el tractament dels cabells.
Tarragona sosté amb els seus braços el cos sense vida
de l'heroi, representant de tots aquells que van lluitar per defensar la ciutat
durant la Guerra del Francès o Guerra de la Independència. Julio Antonio
idealitza els cossos d'aquests personatges. La musculatura de l'heroi mort
encara es manté tensa i contrasta amb la caiguda del seu braç dret, desproveït
de força i inert.
Finalment, als peus de Tarragona, ferit, es troba un altre heroi. Té el cap inclinat cap a un costat, els llavis entreoberts i el front arrugat en senyal de dolor.
Les mans de l'heroi ferit són un dels elements importants del monument. Julio Antonio va fer un motlle de les seves mans i va deixar una empremta pròpia, totalment personal, que atorga més realisme al monument. Amb la mà dreta sosté un punyal, l'únic símbol bèl·lic de l'escultura, que Julio Antonio justifica amb les paraules següents: "Aunque la espada no sea de la época de la Independencia la he colocado para poner más belleza y al propio tiempo como símbolo de la guerra. Y para añadir majestad, la he hecho más vigorosa."
Julio Antonio es queixava que l'escultura no era
degudament valorada pels ciutadans i que havia de seguir reclamant el pagament
dels treballs realitzats i la provisió de fons necessaris per continuar la
feina. La seva mare també va escriure diverses cartes que va dirigir a
diferents membres del Govern, algunes amb un to veritablement patètic,
insistint en la tramesa d'uns diners que no arribaven.
L'escultor va morir el 15 de febrer de 1919 sense veure completada la seva obra. Llavors, la Comissió del Monument va contactar a Madrid amb Enrique Lorenzo Salazar, deixeble i col·laborador de Julio Antonio, per trobar la forma d'acabar el grup escultòric el més aviat possible.
El març de l'any següent, l'Estat finalment va
concedir una subvenció per a l'erecció del monument, en compensació pel bronze
que anteriorment havia aprovat i no havia pogut lliurar. Semblava que la qüestió
econòmica quedava resolta i per això es va decidir encarregar la fosa de l'obra en bronze, tasca
que dugué a terme a Madrid la Fundición Artística Industrial Mir y Ferrero.
Una escultura castigada i vilipendiada
Encara quedava el tram final d'aquest sainet: la instal·lació del monument a la Rambla. A l'estiu de 1921, quan ja es veia pròxima la seva definitiva finalització, l'Ajuntament va proposar tres possibles llocs on col·locar el Monument als Herois i per això va convocar una consulta popular, no vinculant. Aquests tres llocs eren la Rambla de Sant Joan (actualment Rambla Nova), la Plaça d'Olózaga (ara Plaça dels Carros) i la Plaça Corsini. La proposta majoritària, sobretot pel nombre de vots de particulars, va ser la de la Plaça d'Olózaga. De les altres dues opcions s'escolli la de la Rambla. És significatiu, doncs, veure que el monument gaudia d'una bona acceptació a nivell popular.
En començar l'any 1922 l'obra ja estava acabada i Enrique
Lorenzo la va exposar al Museu de Arte Moderno de Madrid. Aleshores, des dels
sectors més reaccionaris de Tarragona s'organitzà una campanya difamatòria
contra el monument i els seus promotors.
El
diari catòlic La Cruz va publicar llarguíssims
articles sobre la immoralitat de l'escultura, augurant els més terribles mals
si "Els Despullats" es col·locaven a la Rambla. Feien propostes peregrines com
ara cobrir les figures amb uns vels o aplicar una fulla metàl·lica com si fos
una senyera o un mantell. El diari opinava que la immoralitat no és compatible
amb l'art, ja que aquest, a més de ser bell, ha de ser també bo, i proposava
que es consultés el parer dels teòlegs. Arribaren a dir que: «Si viéramos un día aparecer públicamente el
monumento a los Heroes, habría llegado el caso de decir a las madres: no
acompañéis a vuestras hijas a ver el monumento, porqué allí les espera un grave
peligro».
El mateix dia, el diari La Reconquista, portaveu del partit tradicionalista de Tarragona, s'expressava de forma similar, opinant que calia no ofendre «al recato de la población y a la inocencia de la niñez, poniendo al alcance de su vista lo que no tiene necesidad de ver».
Cent anys després, unes opinions tan absurdes, ultres, casposes, ronyoses i disparatades ens poden semblar totalment prescindibles, però el cas és que aquests escrits van col·laborar a endarrerir la instal·lació del monument.
A Madrid, on fins i tot la família reial i el president del consell de Ministres havien elogiat l'obra, no comprenien l'oposició d'un sector de la població de Tarragona i s'oferien a quedar-se l'escultura a la capital. Francesc Cambó, aleshores ministre d'Hisenda, s'exclamava irritat: "que fa aqueixa gent de Tarragona?. Dieu-los-hi que callin, que no ens posin més en evidència, i que l'admissió del Monument de'n Juli Antoni és ja qüestió d'honor per a Tarragona i per a Catalunya".
També des de Madrid, Rafael Domènech i Gallissa, crític i historiador d'art, director del Museo Nacional de Artes Industriales y Decorativas, i membre de l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, deia que no s'havia de ser més sever del que ho foren els Papes de Roma amb les pintures de Miquel Angel a la Capella Sixtina i «no saquen a relucir la pedibundez que guió la mano de Daniel de Volterra y que ha pasado a la historia con el timbre ridículo de 'Il Braguetone', porque esos señores tarraconenses podrán también ser apellidados los "Braguetoni".
A més, el Diario de Tarragona i el setmanari nacionalista republicà Renovación es mostraren també a favor del monument i de la seva ubicació a la Rambla. L'opinió del setmanari era que "a l'entorn d'aquesta obra sublim s'han escandalitzat totes les granotes retrògrades que semblaven somortes entre el llac de l'indiferentisme ciutadà".
La campanya va arribar a un punt culminant en
constituir-se la Junta de Defensa del Pudor de Tarragona que s'oposava a
la instal·lació pública del grup, ja fos al carrer o en qualsevol lloc tancat
de lliure accés. També hi havia partidaris de col·locar les figures en una de
les sales del Museu Arqueològic, aleshores als baixos de la Diputació (a la
Plaça de la Font), i alguns altres proposaven la futura plaça de la cruïlla
entre la Rambla, Colom (ara Rovira i Virgili) i la carretera de Castelló (ara
Ramón y Cajal), és a dir, on es troba actualment la Font del Centenari. La mare
de Julio Antonio rebutjava que l'obra estigués en un lloc tancat i proposava
ocupar l'espai del monument a Roger de Llúria. Finalment, cal dir que també hi
hagué ciutadans que es decantaren pel Pla de la Seu, un altre dels dramàtics
escenaris del 1811.
L'any 1923 el cardenal Vidal i Barraquer va nomenar una comissió de teòlegs i moralistes perquè dictaminessin sobre l'aspecte moral de l'escultura, i el resultat fou que no s'ajustava a les normes de moralitat pública.
El dia 25 d'abril el monument va arribar a Tarragona i s'instal·là provisionalment al vestíbul de les Cases Consistorials, o sigui, a l'Ajuntament. Els que es creien "guardians de la moral" seguiren amb la seva campanya contra la que despectivament qualificaven com "una estatua de bronce sin valor artístico", i també trobaren malament que estigués allí, ja que pensaven que el vestíbul era un "lugar que puede considerarse como una continuacion de la plaza pública, y por consiguiente, de fàcil acceso a los menores de edad [...] Esperamos, pues, que se procurará retirarlo a un lugar no público y más adecuado para evitar este peligro»
La influencia que tenien els membres d'aquesta comissió moralista i inculta era tan gran que, tot i que molta gent havia defensat l'obra, l'escultura va passar vuit anys al vestíbul de l'Ajuntament.
Finalment, va arribar la República
La proclamació de la Segona República va portar un seguit de mesures aperturistes en tots els sentits. El 28 de maig de 1931, el nou consistori tarragoní va decidir instal·lar el polemitzat monument a la Rambla, al mateix lloc on s'havia col·locat vint anys abans el primer pedestal. La inauguració es va celebrar el 24 de setembre, per les festes de Santa Tecla, enmig de discursos vibrants i reivindicatius.
L'escultura va quedar col·locada en un pedestal més petit i auster que el del 1911, i la dedicatòria també era més breu que la primera: "Tarragona/als Herois/de 1811".
Malgrat la forta oposició al monument per part dels sectors més conservadors de la ciutat, el 1939 les autoritats franquistes el van deixar al seu lloc i es limitaren a "espanyolitzar" la dedicatòria (..a los Héroes). En realitat, la que a Catalunya rebé el nom de «Guerra del Francès", als textos oficials de la història d'Espanya, s'anomenà "Guerra de la Independencia", i representava, per tant, un dels signes d'identitat de l'Estat unitari.
L'any 1979, amb el retorn de la democràcia a l'Ajuntament, es retornà també al text original en català.
De tots els monuments de Tarragona, el dedicat als
Herois de 1811 és, amb molta diferencia, el que més ha trigat en realitzar-se.
Als anys vint, mentre un grup de pressió s'oposava a l'exhibició d'escultures
amb figures nues, habituals a l'art clàssic, la majoria de ciutadans hi veien
el símbol d'aquells que ho van donar tot en defensa de la llibertat.
L'escultura de Julio Antonio té una gran càrrega espiritual i presenta un concepte de l'heroisme profundament humà, fins al punt que homenatja als herois i la seva defensa sense incorporar al monument cap mena d'arma o cap element que es pugui identificar amb la violència que genera la guerra. El tall clàssic és evident i malgrat les circumstàncies històriques i dificultats que va haver de sortejar, el monument ha arribat fins als nostres dies i és un dels símbols més preuats de la Rambla Nova de Tarragona.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Revisió i correcció del text:
- Roser Pros-Roca
Bibliografia:
- GISBERT CANES, Joan. Tarragona: escultures, làpides i fonts. Monuments i elements decoratius als carrers de la ciutat. Tarragona: Arola Editors, 2002.
- https://www.dipta.cat/mamtqr
- www.viquipedia.org
Fotografies:
- https://www.dipta.cat/mamtqr
- https://tarragona1800.wordpress.com
- Tarragona Antiga
- Rafael Vidal Ragazzon
- Gaspar Ros
- Salvador Guinart Díaz
- Montse Jané Alegret
- Jose Vicente Fuster Cortes
- Emilio Garcia Salgado
- Enric Brull
- Ramon Bonachi