TARRAGONINES I TARRAGONINS “IL•LUSTRES”

Tot just al darrera del Saló de Plens de l'Ajuntament de Tarragona hi ha el que es coneix popularment com "El Saló dels Penjats" o el que és el mateix: el Saló dels Tarragonins i Tarragonines Il·lustres. En aquest saló hi ha una sèrie de retrats de distintes personalitats de Tarragona que per la seva activitat política, cultural, social, etc, mereixen aquest reconeixement.

Actualment hi ha 14 retrats. Són els d'Antoni Rovira i Virgili, Eduard Saavedra Moragas, Emili Morera i Llauradó, Bonaventura Hernández Sanahuja, Josep Pin i Soler, Maria Josepa Massanés i Dalmau, Pere Antoni Torres Jordi, Josep Yxart i de Moragas, Domènec Batet i Mestres, Pere Lloret Ordeix, Eduard Torroja i Caballé, Plàcid Maria de Montoliu i de Sarriera, Olga Xirinachs i Montserrat Abelló. De tots, la Xirinachs és la única que ha rebut aquest reconeixement en vida.

De mica en mica anirem coneixent i descobrint quí és quí en aquest "Saló dels Penjats". Avui farem un tastet i coneixerem dos d'aquests personatges: Josepa Massanés i Bonaventura Hernández Sanahuja.

Comencem!

Maria Josepa Massanés i Dalmau

Maria Josepa Massanés va ser escriptora i poetessa. Va néixer a Tarragona el 10 de març de 1811. Quan tenia 5 anys es va quedar òrfena de mare. Al seu pare, coronel d'enginyers, com que era partidari del bàndol lliberal, el van condemnar a mort. Tanmateix va aconseguir lliurar-se de la pena capital a canvi de ser desterrat. Aquest fet va provocar que la Maria Josepa fos acollida pels seus avis paterns que vivien a Barcelona.

Durant el temps que convisqué amb els avis va rebre una educació refinada. Dominava el català i el castellà, el llatí, l'italià i el francès, cosa que suposa una gran base cultural, molt útil per a la seva dedicació posterior d'escriptora. També va ser una ferma defensora dels drets de les dones, per tant, una bona feminista en un moment en el que aquest moviment no era, ni de bon tros, un tema de conversa en cap àmbit. Ara bé, quan va començar a escriure articles, tractà diferents temes socials i de la dona amb els que ben ràpid es feu amb certa popularitat. Va publicar als diaris "La Religión", "El Vapor" i "La Guardia Nacional".

El seu conegut poema "El beso", publicat el 1837, es traduí a l'anglès, idioma en el que tingué una gran acollida, fins al punt que s'arribà a recomanar per a ús escolar en alguns estats nord-americans. Es tracta d'un poema sobre l'amor matern que té certes connotacions personals.

El 1841 publicà el seu primer llibre, "Poesías", que es pot considerar una antologia poètica, en el que es recullen tots els treballs publicats en premsa fins aquell moment. Entre els poemes que conté cal destacar "Romance", en el que ridiculitza i satiritza la poesia romàntica, raó per la qual els autors consideren que Massanés no arribà a integrar-se en el romanticisme com a moviment literari i cultural.

Com a conseqüència del seu matrimoni l'any 1843 amb un capità d'infanteria, la M. Josepa va començar una nova etapa de la seva vida, amb constants canvis de residències, d'acord amb els destins que rebia el marit. Durant una estada a Madrid va conèixer l'ambient literari i les tertúlies, hi participà i va assolir un gran prestigi. Es feu amiga de Carolina Coronado i escriví poemes plens de sentiments d'amor filial i d'una gran enyorança de Catalunya, com foren "Una hora de meditación junto al arco de Bará" i "Oh, padre mío!".

L'any 1846 va tornar a Barcelona, on va tenir contacte amb Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Rubió i Ors, i al mateix temps, un primer acostament a la Renaixença. Però un nou canvi de destí del marit la va obligar a deixar Barcelona per viure en un àmbit més rural. És aleshores quan va escriure "Ana, madre de Samuel", basat en en l'obra "Las mujeres de la Biblia" del bisbe francès Darboy. A partir d'aquest moment va començar a escriure en català i el 1858 tenia una considerable producció que feu que Antoni Bofarull la inclogués en l'antologia "Los trobadors nous". Entre els seus poemes destaquen "La roja barretina catalana" i "La batuda de les olives".

Maria Josepa Massanés va ser la primera dona, després de la Decadència, que escrigué poesia en català. Va ser nomenada Reina dels Jocs Florals de Barcelona el 1862 i el 1864 va aconseguir una menció pel poema "Creure és viure". El 1879 publicà l'últim llibre, "Respirall". Pòstumament es publicà "Poesies", antologia de tota la seva producció en català. Va morir el 1887 a Vallcarca. La seva biblioteca va passar a formar part del Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Bonaventura Hernández Sanahuja

Bonaventura va néixer a Tarragona l'any 1810, al número 30 del carrer Merceria, fill d'una família de menestrals i comerciants. Passamaner d'ofici i comerciant de professió, la formació cultural d'Hernández Sanahuja va ser utodidacta. Amb els seus pares va haver de fugir de Tarragona arran de l'assalt francès del 1811 i no hi va tornar fins al 1821, després de passar per Maó i per Barcelona, ciutat en la que va aprendre les primeres lletres. A Tarragona va estudiar llatí i humanitats al Seminari de Tarragona i dibuix a l'Escola de Dibuix de la Plaça del Pallol. De jove havia manifestat una gran afició a la numismàtica.

Va retornar definitivament a Tarragona el 1830 per dedicar-se al comerç. El seu introductor al món de l'arqueologia va ser l'escultor Vicenç Roig i Besora, anomenat Vicentó (1762-1837), professor de l'Escola de Dibuix i creador del primer Museu d'Antiguitats de Tarragona (1834). Col·leccionista de monedes i objectes antics, Hernández Sanahuja s'interessà per les importants troballes de la pedrera del port de Tarragona. L'any 1845 va ingressar a la "Societat Arqueològica" on va ser nomenat soci de mèrit de la "Societat Econòmica d'Amics del País".

El mes de març de 1850 tingué lloc un episodi important en la vida i obra d'Hernández: la troballa de l'anomena't "sepulcre egipci", que inicialment ell va considerar autèntic, però que uns anys després es demostrà que era una falsificació.

L'any 1851 el van nomenar director del Museu Arqueològic de Tarragona i el 1873 va ingressar, amb antiguitat retroactiva, al "Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos". Més endavant, "l'Acadèmia de la Història" el va designar "Inspector de Antigüedades de Cataluña y Valencia". Va morir el 9 de novembre de 1891 a la mateixa casa del carrer Merceria de Tarragona on havia nascut.

I fins aquí la pindoleta d'avui. Espero que us hagi agradat i l'hagueu trobat interessant. Ens tornem a llegir diumenge vinent! Passeu un bon dia!!

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Revisió i correcció del text:

• Roser Pros-Roca

Fotografies: 

• Vikipèdia